Opinió

Places que conforten

N’hi ha que honoren persones que ja no hi són, però que van fer la vida de després més acolorida

Si em fan dir una plaça, només una sense la qual se m’obri­ria un sot fondo al davant, ho tin­dria claríssim: la plaça dels Pei­xos de Salt. Hi era tot: la font i l’aigua, les case­tes bai­xes al vol­tant, la mica d’arbres i els bancs per seure-hi, fins i tot els pei­xos dins la bassa de pedra, fa molt de temps, als quals devia el nom, encara que la deno­mi­nació ofi­cial, en un gir molt propi del meu poble, sigui plaça Ver­da­guer, en honor m’ima­gino que del poeta, tot i que, per com­pli­car-ho més, la pre­si­deixi el per­fil del vete­ri­nari Joa­quim Ravet­llat (per al qual havia tre­ba­llat de mosso de qua­dra el meu besavi) en el medalló de bronze encas­tat des de 1951 damunt l’aixeta lle­o­nina de la font. És la plaça que hi havia davant de casa quan vaig néixer, i la mateixa on podia haver mort el dia que a l’àvia, pobreta, se li va enca­llar una roda del cot­xet men­tre em duia de pas­seig i es veu que, amb el sotrac, vaig sor­tir volant. Les pla­ces, totes, d’allà on siguin, són una cla­ri­ana en el camí, un lloc d’espera. M’agra­den perquè et donen opci­ons, a diferència dels car­rers, que tiren tots cap amunt o cap avall, la manera amb què a poble posem unes gotes de vi a la dreta i a l’esquerra perquè sabem que les direc­ci­ons mai no van ben rec­tes.

Ningú no ha gosat en no sé quants anys can­viar el nom d’aquesta plaça, que tot­hom de la meva època con­ti­nua conei­xent com la plaça dels Pei­xos, per més que l’admi­nis­tració s’hi faci un embo­lic entre un poeta i un vete­ri­nari. De pei­xos, al cap­da­vall, n’he aca­bat veient molts altres i admi­rant-ne la lleu­ge­resa i el mis­teri, des que vaig sobre­viure a l’ater­ratge con­tra el sauló, però Ver­da­guer, si soc sin­cera, és només un nom, encara que sigui un dels pocs als quals devem la llen­gua que encara mas­te­guem amb les autènti­ques flai­res de mun­ta­nya. En canvi, la pla­ceta de Mercè Huerta i Narcís-Jordi Aragó, o la de Natàlia Molero, inau­gu­ra­des fa poc a Girona, hono­ren també per­so­nes que ja no hi són, però que vam tenir a tocar, que ens van tocar, que van fer la vida de després més aco­lo­rida, menys avi­na­grada, més com­par­tida. Pot­ser és que ens anem fent grans, però cada vegada hi ha més pla­ces i car­rers amb noms de pei­xos, llocs amb noms sense els quals se’ns obri­ria un fos­sat al davant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia