Davant l’odi, disciplina

Va pas­sar a Cantàbria però podia haver pas­sat en qual­se­vol altre lloc, perquè segur que tots conei­xem per­so­nat­ges sem­blants als pro­ta­go­nis­tes d’aquesta història. Una pare­lla de per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat fan cua al super­mer­cat acom­pa­nyats d’una cui­da­dora negra. A la mateixa cua una pare­lla autòctona evi­den­cia el seu racisme. Pri­mer la dona s’adreça a la cui­da­dora i li diu que no se li apropi que no es refia dels estran­gers “i menys si són negres”. Davant la res­posta de la inter­pel·lada, que asse­gura que no té cap intenció de fer-li cap mal, s’hi posa pel mig el marit racista, que escup les següents fra­ses: “Gen­tussa, ves a con­ta­mi­nar el teu puto país, negra de merda” i “mates la fam a Espa­nya, a la gen­tussa com tu no se li ha de fer cas, sudaca de merda”. Doncs bé, l’Audiència Pro­vin­cial de Cantàbria ha con­si­de­rat aquests fets pro­vats, però en una sentència amb un nivell de sur­re­a­lisme des­co­mu­nal no con­demna els acu­sats per delicte d’odi perquè diu que els insults són “oca­si­o­nals” i “momen­ta­nis” i no demos­tren cap pro­vo­cació a l’odi envers un col·lec­tiu. I jo em pre­gunto, què fa falta per reconèixer l’odi i el racisme? Gent amb capi­rots blancs cre­mant creus? El delicte d’odi hau­ria de ser direc­ta­ment una sentència que blan­queja el racisme i la xenofòbia. Per això, per la manca de res­posta de les admi­nis­tra­ci­ons que hau­rien de tute­lar els drets de totes les per­so­nes, cal ser més acti­vis­tes que mai. En canvi, el procés que està fent la nos­tra soci­e­tat va en sen­tit invers. Com s’explica, sinó, que una enti­tat com SOS Racisme esti­gui a punt de ple­gar per la manca de recur­sos, tant públics com pri­vats? És que no agrada una orga­nit­zació que posi en relleu fins a quin punt exis­teix el racisme a casa nos­tra? Mala­ment rai si enti­tats que defen­sen drets bàsics han de tan­car. En un sis­tema que impulsa cap a l’indi­vi­du­a­lisme i on tri­om­fen els dis­cur­sos d’odi de l’extrema dreta, els acti­vis­mes s’hau­rien de fer forts, tots, per plan­tar cara. Cal fer-ho. Com diu Angela Davis –que ha pas­sat per Bar­ce­lona–, l’espe­rança no és un sen­ti­ment, sinó una dis­ci­plina.