Dones al poder

Hi ha qui encara se sorprèn que sigui motiu de satis­facció veure arri­bar una dona a cotes de poder tra­di­ci­o­nal­ment reser­va­des als homes. Com Clau­dia Shein­baum, fla­mant pre­si­denta electa de Mèxic, que ha cele­brat en clau de gènere la seva gesta. És veri­tat que el que compta a l’hora de jut­jar un gover­nant són les seves acci­ons en l’exer­cici del càrrec, i no pas cir­cumstàncies ali­e­nes. I és veri­tat, també, que una dona no és per se cap garan­tia de res, com tam­poc ho és cap home, no cal ni dir-ho. Som iguals de com­pe­tents o incom­pe­tents i, en con­seqüència, tant un pre­si­dent com una pre­si­denta ens pot entu­si­as­mar o pro­vo­car rebuig. Però no podem igno­rar que tren­car sos­tres de vidre i ocu­par les màximes instàncies del poder polític té una altra lec­tura vin­cu­lada a la lluita per asso­lir la tan anhe­lada igual­tat. Per això, és com­pren­si­ble que, per impuls, per soli­da­ri­tat de gènere o digueu-ne com vul­gueu, ten­dim a ale­grar-nos quan una dona arriba a pre­si­dir un país. Que més dones assu­mei­xin posi­ci­ons de poder hau­ria de for­mar part de la nor­ma­li­tat democràtica, encara que no sem­pre ens agra­darà la titu­lar, això ja ho sabem, d’exem­ples no ens en fal­ten. Les com­ba­trem política­ment, igual que faríem amb els seus homòlegs mas­cu­lins. Ni més ni menys.