La gent que dorm al carrer, una prioritat

Les per­so­nes que dor­men al car­rer per raons dife­rents repre­sen­ten una emergència social de molta com­ple­xi­tat que els ajun­ta­ments afron­ten amb més o menys interès o més o menys eficàcia. Com a admi­nis­tració més pro­pera, són els pri­mers a fer-se’n càrrec, però la crei­xent dimensió del sen­se­lla­risme i exem­ples lamen­ta­bles com el de Bada­lona, on el tan­ca­ment de l’alberg i la falta de res­posta muni­ci­pal han dei­xat al car­rer qua­ranta-tres per­so­nes, demos­tren que tenim una via d’aigua social que no ens hauríem de per­me­tre. A banda de la ide­o­lo­gia dels dife­rents con­sis­to­ris, que també deter­mina la res­posta a aquesta demanda, resulta evi­dent que als ajun­ta­ments, a més de com­petències, se’ls ha de donar recur­sos. Tenir en compte que aten­dre les neces­si­tats de la gent que dorm al car­rer no sig­ni­fica només habi­li­tar llits ple­ga­bles al pavelló, sinó pre­veure tota una infra­es­truc­tura que inclo­gui també higi­ene, atenció mèdica i, en el millors dels casos, també psi­cològica. Perquè a la intempèrie del car­rer hi con­flu­ei­xen mol­tes rea­li­tats huma­nes al límit, sovint moti­va­des per penúries econòmiques, per indigència, per aïlla­ment social, i agreu­ja­des per addic­ci­ons o malal­ties.

Tot ple­gat va dur l’ante­rior majo­ria del Par­la­ment de Cata­lu­nya a pren­dre en con­si­de­ració la ini­ci­a­tiva legis­la­tiva popu­lar que recla­mava un marc legal sobre aquesta qüestió. Al final es va assu­mir el com­promís d’impul­sar una llei, amb el suport de tots els par­tits menys Vox, però tot va que­dar atu­rat per la con­vo­catòria elec­to­ral. El nou govern de Cata­lu­nya sor­git de les nego­ci­a­ci­ons en curs, doncs, haurà de repren­dre la tra­mi­tació. Estem davant una rea­li­tat a l’alça, agreu­jada també pels pro­ble­mes de l’accés a l’habi­tatge, un altre tema que els polítics no aca­ben de pri­o­rit­zar, i als nos­tres car­rers sovin­te­gen esce­nes dramàtiques que anys enrere eren més aviat esporàdiques. Ens hi hem de posar seri­o­sa­ment, perquè girar l’esquena als afec­tats, uti­lit­zar-los com a munició elec­to­ral, bar­rar-los el pas dila­tant el seu empa­dro­na­ment o tras­lla­dar el pro­blema a altres pobla­ci­ons més grans no solu­ci­ona res i no ens deixa en bon lloc com a éssers humans.