L’art “ciutat refugi”

L’art té l’esta­tus de “ciu­tat refugi”, una ciu­tat que abraça i acull a tot­hom, començant pels dar­rers. L’art ens eleva i ens educa en una mirada con­tem­pla­tiva, no pos­ses­siva, no cosi­fi­ca­dora, però tam­poc indi­fe­rent o super­fi­cial, perquè, tan­tes vega­des de manera excel·lent, l’art sap tro­bar la tecla de l’ade­quada denúncia social.

En aquesta tensió, sem­pre exis­tent, l’artista ha de com­pren­dre que el mer­cat pro­mou i cano­nitza, però que també hi ha el risc que vam­pi­ritzi la cre­a­ti­vi­tat, robi la innocència i, final­ment, ins­tru­eixi de manera freda sobre el que cal fer. Vet aquí la Història per posar de mani­fest, una vegada i una altra, la relació fecunda que ha exis­tit, i exis­teix, entre l’Església i l’art. I aquí hi ha sem­pre la via de la bellesa com a via pos­si­ble d’accés al Mis­teri, per intro­duir-nos en un camí on siguem capaços de com­pren­dre que tots, sense excepció, tenim neces­si­tat de ser mirats i d’atre­vir-nos a mirar-nos a nosal­tres matei­xos, sent cons­ci­ents que Jesús és el Mes­tre que mira a tot­hom amb la inten­si­tat d’un amor incon­di­ci­o­nal.