Monument a ningú

Lluís Permanyer, en l’article “Monument a ningú”, escrigué: “Quin és el punt més ambicionat i el més erràtic de Barcelona? Fàcil i sense disputa: l’indret on es troben la Diagonal amb el passeig de Gràcia. És el fruit d’una barreja perversa: dubtes, imposicions i covardies.” Aquells dies es pretenia substituir l’obelisc a la República que inaugurà el president Companys per un anodí “monument a ningú”. I ara hi tornen de nou amb la cançó de l’enfadós anunciant, sorprenentment per a la ciutadania, que en aquell indret s’instal·larà –és un fet, ai!– l’abstracció Pink Barcino –de tres metres d’alçària i vuit tones de pes–, la qual “no se sap si cau o no, encara que en realitat no cau”, diu el seu autor, que després de dècades instal·lat a Nova York sembla que ha tornat amb ganes de cridar l’atenció i fer-se un nom. Es miri com es miri, políticament i culturalment, la ciutat de Barcelona ha esdevingut un anacrònic, obscurantista, provincial i lamentable barret de rialles i ploralles...