Opinió

Lletra petita

Gaudir del dolor aliè

“La moda del ‘true crime’ té ja la dimensió de pandèmia i desafia l’ètica i la lleugeresa en el consum de l’entreteniment. El botó del pànic l’ha activat la mare del nen Gabriel Cruz

La pro­miscuïtat del peri­o­disme i la lite­ra­tura amb la fas­ci­nació pel crim és tan antiga que no neix el 1959 amb la família Clut­ter i A sang freda de Tru­man Capote, com rei­vin­dica l’edi­to­rial Siru­ela amb la recent publi­cació de El cri­men de la calle de Fuen­car­ral. En arti­cles publi­cats com a car­tes al direc­tor a La Prensa de Bue­nos Aires, Benito Pérez Galdós fa la crònica de l’apa­rició del cos sense vida de Luci­ana Bor­cino, des­co­bert el 2 de juliol de 1888 al número 109 del car­rer madri­leny de Fuen­car­ral enmig del foc i amb la minyona Higi­nia Bala­guer Ostalé com a sos­pi­tosa. Que el fer­vor per conèixer la veri­tat –i més quan deli­mita amb la tru­culència i les pro­fun­di­tats psi­cològiques– és insa­ci­a­ble i que sovint no s’esgota ni tan sols després del desen­llaç judi­cial és més que sabut –Edgar Nevi­lle va por­tar la història al cinema el 1956 can­vi­ant el nom del car­rer a El cri­men de la calle de Bor­da­do­res–, però la moda con­tem­porània del true crime ha adqui­rit ja la dimensió de pandèmia i des­a­fia l’ètica i la lleu­ge­resa de l’espec­ta­dor a l’hora de con­su­mir entre­te­ni­ment. El botó del pànic l’ha acti­vat Patri­cia Ramírez, mare del nen Gabriel Cruz, assas­si­nat el 2018 per Ana Julia Que­zada, la pare­lla del pare. Ramírez lidera una cro­ada per evi­tar que una pro­duc­tora con­ver­teixi el dolor irre­pa­ra­ble per la pèrdua del fill en una sèrie i ha por­tat el clam al Senat. “Ens faria mal, esta­ria en totes les tertúlies matins i tar­des, en els cafès de per­so­nes que sense voler ente­nen el nos­tre cas com a espec­ta­cle i pen­sen que som actors. Però això és la nos­tra vida. Cal ense­nyar les noves gene­ra­ci­ons a con­su­mir suc­ces­sos de forma res­pon­sa­ble. El con­sum de la violència no pot ser mor­bo­si­tat i espec­ta­cle”, refle­xi­ona Ramírez per evi­tar que el record del fill sigui mate­rial enri­qui­dor després de l’èxit de El caso Asunta (Net­flix). Asseure’s al sofà al final d’una jor­nada labo­ral per dis­treure l’avor­ri­ment a qual­se­vol preu no és cap dret uni­ver­sal, i menys encara si la pro­mesa d’entre­te­ni­ment amaga el comerç del dolor aliè d’una mare.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.