Memòria de la “garzonada”

Tal dia com avui fa 34 anys, el 29 de juny de 1992, es va iniciar l’operació Garzón, també coneguda com a “garzonada”, que va suposar la detenció de 45 persones relacionades amb el moviment independentista català. En realitat era una operació que s’havia ideat més d’un any abans i era una prevenció que l’Estat espanyol feia de cares a evitar atemptats de Terra Lliure durant els Jocs Olímpics que es farien a Barcelona un mes després. Una prevenció que xocava amb l’anunci que Terra Lliure havia fet d’abandonar la lluita armada el juliol de 1991. La realitat va ser que el llavors titular del jutjat d’instrucció central número 5 de l’Audiencia Nacional, Baltasar Garzón, va tenir un atac de protagonisme d’aquells tan seus i va accedir o va ordenar a la Guàrdia Civil una operació mediàtica a major glòria de la seva fama de jutge mediàtic i estrella que li havien donat els mitjans periodístics espanyols, especialment els d’esquerra.

El que va passar, però, amb l’operació Garzón és que es va aprofitar que alguns membres de Terra Lliure no acceptaven entregar les armes i preparaven accions, per fer una ràtzia contra tot l’independentisme català, absolutament minoritari en aquells moments, i per fer-ne neteja. I es va fer d’una manera maldestra, amb detencions de gent que havia col·locat algun artefacte, però també i a partir de les declaracions d’algun membre penedit, per fer detencions indiscriminades i sense cap fonament. I amb tortures. La Guàrdia Civil va aplicar la llei antiterrorista i la gran majoria de detinguts van patir tortures i vexacions inacceptables en un estat de dret.

Han passat 32 anys des de llavors, però val la pena recordar-ho. Les tortures no van ser investigades mai i li van valdre a l’Estat espanyol una condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans el 2004, 12 anys més tard. Per no investigar tortures. Llavors aquest diari, juntament amb el setmanari El Temps, es va quedar sol en un primer moment en l’explicació dels fets i la condemna frontal de les tortures. La majoria de mitjans van mirar cap a un altre cantó i fins i tot alguns com ara El País ho van justificar editorialment: Una operación necesaria. També van manipular informacions que enviava el periodista Quim Gil, que els feia de corresponsal substitut, el qual va decidir fer-ho públic i presentar la seva dimissió.

La classe política, amb excepcions que val ressaltar, va callar o ho va justificar amb “alguna cosa hauran fet”. Ho vaig viure a primera línia periodística i parlo de tortures perquè un dels detinguts, Carles Bonaventura, va ser alliberat tres dies després de la detenció i el vaig veure de matinada baixant de l’autobús que el va portar de Madrid, on havia declarat a l’Audiencia Nacional, a l’Estació del Nord de Barcelona. Ens va ensenyar el cos i per això puc parlar en primera persona que va patir tortures, que s’afegien a les denunciades per altres detinguts. A Carles Bonaventura ni el van acabar acusant de res ni va ser jutjat. Dels que ho van ser, sis van ser absolts i la resta, condemnats i després amnistiats. El 1994 van sortir els dos darrers de la presó. Cal tenir memòria de la “garzonada”.