La culpa (no) és de la dona

Explica que, quan va deci­dir tenir el seu fill amb aquell home, estava con­vençudíssima que havia fet la millor elecció pos­si­ble. Dos anys després va arri­bar un ines­pe­rat divorci i qui sem­blava que havia de ser un pare extra­or­di­nari, gai­rebé va des­a­parèixer del mapa. Per suplir aque­lla absència, ella es va haver de mul­ti­pli­car per dos, o per tres, o per ni sap quant perquè no tenia temps ni de cal­cu­lar-ho. No només no va morir en l’intent, sinó que se n’ha sor­tit amb nota, encara que la criança és com un d’aquells vide­o­jocs en què cada pan­ta­lla nova és molt més com­plexa i arris­cada que l’ante­rior. Ja han trans­cor­re­gut un parell de dècades des d’aquell tren­ca­ment, però a ella, encara ara, li ve de tant en tant un ram­pell, reo­bre la ferida i es torna a cul­par d’aquell aban­do­na­ment. Va ser ell que se’l va empas­sar la terra sense causa apa­rent, però ella s’entesta a ras­tre­jar la seva part de res­pon­sa­bi­li­tat, fins que acon­se­gueix tro­bar-la. La cul­pa­bi­li­tat és així d’ingrata i acos­tuma a per­se­guir les dones. Pot­ser no has fet res repro­va­ble, però allà hi serà ella, ense­nyant la poteta. Maleïda culpa, que se’ns enganxa com una paparra. I així som capa­ces de tro­bar l’excusa per cul­par-nos de la incom­petència de l’altre, o de l’aug­ment del preu de l’oli, o que plo­gui el dia que neces­si­tes un sol radi­ant. Les dones ens entes­tem a expe­ri­men­tar el sen­ti­ment de culpa, a car­re­gar-nos el mort, amb massa freqüència. Ens per­se­gueix i és indi­fe­rent que des­co­brei­xis un ama­ga­tall ple d’hos­pi­ta­li­tat, que es colarà per la pri­mera ranura que trobi. Pot­ser és que nor­mal­ment arri­bem a tant, que no arri­bem a tot, i d’aquí neix la cri­a­tura. I si dei­xem per un moment d’asse­nya­lar-nos? I si resulta que els cul­pa­bles són uns altres? I si no sem­pre cal bus­car-los? Un bon inici pot ser repe­tir-nos unes a les altres, amb més freqüència: “Tu no en tens la culpa.”