Si us voleu jugar la vida, no és el meu problema. Si necessiteu mirar cara a cara la mort perquè us fa sentir més mascles, no és el meu problema. Si trobeu morbositat en el trencament de les normes socials, aquest no és el meu problema. Si teniu menys cervell que una medusa, tampoc no és el meu problema. Si us importa un rave el patiment que podeu ocasionar a gent que us estima si l’aventura acaba malament, doncs és obvi que no és el meu problema. Ni el meu ni el de tanta i tanta gent que us pateix i que té les amígdales inflades de creuar-se amb vosaltres. Us heu guanyat el meu odi i el de mitja humanitat que va al volant. I ho heu fet a pols i a còpia d’insistir en les vostres gestes, malgrat que no us proporcionen absolutament res. Si penseu que sí, que us paga la pena, potser va sent hora que ens ho expliqueu, a veure si som capaços d’entendre alguna cosa. Perquè jo estic cansada, esgotada, de viure al caire de l’atac de nervis cada cop que pujo a un cotxe i pateixo les irresponsabilitats d’alguns conductors de patinets, i també d’algunes bicicletes. Que ja sabem que no us podem ficar a tots al mateix sac, que per sort hi ha gent responsable, però aquestes manies dels més kamikazes de saltar-vos els semàfors en vermell, avançar els cotxes per on amb prou feines hi cap la persona més prima del món o anar fent esses per la via sense cap mena de protecció al vostre cos, us perjudica sobretot a vosaltres, malgrat que també ens posa nerviosos i un dia ens farà tenir un infart als que us patim. Que tenim clar que els que us jugueu la vida sou vosaltres, però alguns no volem anar pel món amb el pes sobre les espatlles de veure com a espectadors de luxe que algú s’hi deixa la vida o queda malferit. I no hi ha setmana que no es repeteixi la imatge d’un o més conductors de patinet saltant-se les normes. Ja no sé com us ho hem de dir.