És hora

No m’agra­den els rellot­ges digi­tals. D’altra banda, no sé per què els ano­me­nen així, perquè –si no m’equi­voco– els rellot­ges tra­di­ci­o­nals també ope­ren amb nom­bres expres­sats amb dígits. Per tal d’enten­dre’ns, man­tin­drem aquesta ter­mi­no­lo­gia.

I no m’agra­den segu­ra­ment perquè sóc més visual que altra cosa. I no és el mateix “veure” l’hora que “saber-la”. En un rellotge digi­tal, se sap que són les 4.26, però no es “veu” que només fal­ten qua­tre minuts per a dos quarts de cinc. És, evi­dent­ment, qüestió de cos­tum i, a més qüestió de gus­tos. Si no recordo mala­ment, una vegada em va escriure algú sug­ge­rint una cam­pa­nya per tal d’impo­sar defi­ni­ti­va­ment les 9.50, les 23.15, etc. i “nor­ma­lit­zar” la nos­tra pecu­liar manera de dir l’hora. Ara l’amic Fèlix E. Sal­tor pro­posa el con­trari, i jo hi estic d’acord.

És abso­lu­ta­ment popu­lar dir un quart, dos quarts (només al Prin­ci­pat), tres quarts de nou, i no les vuit quinze, les vuit trenta o les vuit qua­ranta-cinc. I diem les deu menys cinc, i no les nou cin­quanta-cinc; i dos quarts i cinc de qua­tre, i no les tres trenta-cinc. Els cata­lans tenim, entre l’hora i els minuts, un sis­tema inter­medi d’orde­nació del temps que són els quarts, que repar­tei­xen l’hora d’una manera fàcil i plàstica. Pot­ser perquè sol uti­lit­zar com­pleta l’expressió “cuarto de hora”, el cas­tellà, en el llen­guatge habi­tual, s’ha pas­sat als “quince minu­tos” (qui diu “te espe­raré un cuarto”?), men­tre que els cata­lans ho hem sim­pli­fi­cat: “t’espe­raré un quart”. L’ús dels quarts ens és tan natu­ral que diem “un quart i mig de cinc”, solució per­fecta, perquè el seu equi­va­lent és “les qua­tre i vint-i-dos i mig”.

També és carac­terístic que anun­ciem l’hora en funció de la de la que vindrà, no en funció de la pas­sada: un quart de vuit, dos quarts de vuit, i no “las siete y cuarto”, “las siete y media”. La con­clusió és gai­rebé ine­vi­ta­ble: els cata­lans mirem cap al futur, els cas­te­llans miren cap al pas­sat.

Quant a la curiosíssima expressió “quarts de cinc”, “quarts de sis”… això si que és intraduïble, no tan sols al cas­tellà, sinó a qual­se­vol idi­oma. “Vendré a cuar­tos de cinco” no té cap sen­tit. Ara: ja és sor­pre­nent que a còpia de dir quarts de cinc ens arri­bem a enten­dre. Perquè, quin redi­an­tre d’hora és quarts de cinc? La meva opinió per­so­nal és que inclou tot el temps que va des de mig quart fins als tres quarts i mig, “tècni­ca­ment” par­lant, però en la pràctica la gent sol refe­rir-se a la mitja hora com­presa entre un quart i tres quarts. En tot cas, la vague­tat de l’expressió és nota­ble, i és xocant tro­bar-la en un país que té fama d’esti­mar la con­creció i la for­ma­li­tat. Jo em nego sem­pre a que­dar amb algú a quarts del que sigui, perquè som vícti­mes incor­re­gi­bles de l’apro­fi­ta­ment del temps i no volem toca­tar­dans, però reco­nec que seria bonic d’adap­tar la vida a una fórmula de regi­ment tan oberta i tan lírica.

Temo que tot això dels tres quarts menys cinc, del quart i mig, etc., es va per­dent, i també el rellotge s’està des­ca­ta­la­nit­zant. Tot­hom sap que aquests anys se’ns infil­tra un voca­bu­lari cas­tellà, però encara és més greu el fet que s’aban­dona el català clàssic i popu­lar: ja li podem “fer un nus a la cua”, al pro­blema, men­tre “reme­nin les cire­res” els qui conei­xem. És un pro­blema d’escola, d’ofi­ci­a­li­tat del català, de tele­visió… “i de tota la pesca”.