Barcelona, a l’aparador mundial de l’esport

A banda del pla Endreça, un dels elements més rupturistes del mandat de Jaume Collboni respecte a Ada Colau –amb qui ja havia governat– és la recuperació de grans esdeveniments esportius que l’anterior alcaldessa de Barcelona havia frenat. El suport a l’F1 –del tot evident després del xou de dimecres al passeig de Gràcia–, la imminent copa de l’Amèrica de vela, l’obtenció de la sortida del Tour de França del 2026, sent valuosos, no satisfan prou el govern municipal, que vol recuperar el temps perdut i ha posat en el punt de mira ni més ni menys que en el mundial d’atletisme o una final a quatre de l’Eurolliga de bàsquet. És bo ser ambiciós sempre que es preservi la coherència del missatge. L’alcalde Collboni es va comprometre a combatre la massificació turística però, un any després, els resultats són magres, el compromís de no renovar llicències d’apartaments turístics el 2028 ni tan sols entra en el mandat actual i tot el que sigui mostrar Barcelona a l’aparador global afavorirà encara més la difusió de l’atractiu turístic de la ciutat i farà cada cop més difícil trobar un equilibri raonable entre la pressió turística, la sostenibilitat i les possibilitats dels barcelonins de continuar vivint a la seva ciutat de manera raonable i amb un cost assumible. L’encara incipient moviment ciutadà en contra del turisme fa tot l’efecte que anirà a més. El debat sobre el model de ciutat i el model econòmic que hi va associat és viu i de mal resoldre. El del PSC no és el dels comuns –tot i que Colau també va acabar modulant el fre als grans esdeveniments– però sigui quin sigui el que s’apliqui, el que no és admissible que l’impuls al negoci vagi en detriment de la ciutadania. Es pot ser seu de grans esdeveniments si es posa fi a la immoralitat que representa que Barcelona perdi població perquè el cost de viure-hi –amb l’habitatge en la pole position– expulsa gran quantitat de veïns i la pràctica totalitat dels seus fills. Per parlar dels peatges que comporta viure a Barcelona primer s’hi ha de poder viure. La gentrificació ja afecta barris on fa pocs anys era impensable que hi arribés. I la mesura correctora en majúscules –la promoció massiva d’habitatge de lloguer social– sí que és en mans del consistori.