Els amics caminaires

Vaig tenir un conat d’eufòria el dia que Ber­nat Salvà ens va anun­ciar que pas­sa­ria el mes de vacan­ces fent la volta a peu a Mallorca. “M’hi apunto, com a mínim un tros”, crec que vaig dir-li, amb aquell arbo­ra­ment que ens agafa per con­tagi davant la valen­tia dels altres. Però no vaig anar-hi. La vida, ja se sap, les ruti­nes, les obli­ga­ci­ons, la como­di­tat de que­dar-te mirant des d’un racó com els altres entren en acció. En Ber­nat va fer sen­cera la seva cami­nada i n’ha tret un lli­bre bonic de debò, Vorera de mar, que dibuixa el per­fil de la seva illa men­tre va assa­jant, com si res, un diagnòstic del pas del turisme d’espar­de­nya al de rapi­nya, una exca­vació en els records d’infància i joven­tut, que són tan sem­blants als nos­tres, a la reserva de mar i de fon­ta­des amb què ens hem anat fent grans men­tre tot al vol­tant can­vi­ava, i una exhi­bició de gene­ro­si­tat no només per com honora el pai­satge a pesar que li hagin espat­llat tant, sinó també la com­pa­nyia i la con­versa dels amics i fins dels des­co­ne­guts que va tro­bant a cada tram del viatge. Fa uns quants anys que amb la Cris, la meva millor amiga, tot i que ho he de dir sem­pre amb molta pre­caució perquè no se m’espanti, pla­ne­gem anar a peu fins a Man­resa, on totes dues tenim arrels fami­li­ars. Ella ja hi té experiència, perquè un estiu, després d’anar i tor­nar tan­tes vega­des amb cotxe de l’Empordà fins al Bages per visi­tar els parents que encara hi viuen, va pen­sar que ja era hora de mesu­rar exac­ta­ment la distància dels seus afec­tes. No recordo quant de temps va tar­dar a arri­bar-hi, però sí que va ori­en­tar-se seguint el camí de Sant Jaume i que va que­dar impres­si­o­nada de la força amb què empe­nyen les cames. “Veia una mun­ta­nya allà lluny, i en unes hores ja la tenia al davant”, em va dir, i va ser lla­vors que, en un altre conat d’eufòria, també em vaig ofe­rir: “M’hi apunto, tor­nem-hi jun­tes!” I allà ha que­dat la pro­mesa, en un cafè com el que també havia estat tes­ti­moni del nos­tre impuls frus­trat d’enfi­lar el pas de goso­lans. No ho retrec ni amb tris­tesa ni res­sen­ti­ment, perquè en certa manera viatjo a través dels meus amics cami­nai­res, com una espècie de fan­tasma atro­pe­llat que tra­gi­nen sense saber-ho. I a sobre, quan tor­nen, em rega­len uns lli­bres mera­ve­llo­sos.