Rebutjar per restituir

Carles Puigdemont –triïn: president, expresident, 130è president, president legítim, president a l’exili...– aquesta setmana hauria estat al Parlament, segons va anunciar ja abans de la campanya, si hi hagués hagut debat d’investidura. Però ni el guanyador el 12-M, Salvador Illa, es va voler cremar en un intent nul –fet inèdit que ni a Mas ni a Aragonès se’ls va acudir en la mateixa situació, quan també s’ho haurien pogut estalviar–, ni ell tenia els vots per presentar-se. Ni els tenia, ni és evident que els tindrà, perquè el PSC mai el farà president. Tan evident com és, però, que Puigdemont es voldrà sotmetre, i Josep Rull ho haurà de permetre, a una investidura fallida d’aquí al 26 d’agost.

I és que més enllà que serà, també, el primer gran acte de campanya si es repeteixen eleccions, el líder de Junts ha de presentar-se al Parlament per dues raons que transcendeixen l’actual legislatura. D’entrada, per poder tornar de vora set anys a l’exili amb la solemnitat que mereix, tot i el perill que un trio de jutges díscols –Llarena, Aguirre i Castellón– a qui porta fluixa la llei d’amnistia el facin detenir, amb un abast temporal, social i polític difícil de predir. Però la raó més poderosa és que la principal institució del país necessita ser normalitzada. Per al bé de tothom, fins i tot de l’unionisme. Si no passa res, Puigdemont tornarà, el Parlament no l’investirà i, paradoxalment, el rebuig restituirà la plenitud a la presidència de la Generalitat. Perquè a ell el va investir el Parlament i l’haurà refusat el Parlament, seu de la sobirania. Ni el Senat espanyol ni el 155. El càrrec recobrarà tota la dignitat i el cercle a la fi s’haurà tancat. Fins al proper intent.