L’únic finançament que ens val

Concedir un sistema de finançament específic a Catalunya, sigui un concert similar al basc o qualsevol altra fórmula que s’hi acosti, causaria greus perjudicis al sistema econòmic de l’Espanya de les autonomies. Ho assegura un informe del Fórum Económico de Galicia que es va fer públic dilluns passat al Congrés dels Diputats espanyol durant una sessió dedicada a la singularitat que reclama Catalunya. Primer, perquè el nostre país aporta a l’Estat espanyol una cinquena part del conjunt del finançament autonòmic. I després, perquè seria una font de greuges i reivindicacions de la resta d’autonomies, que no es podrien atendre de cap manera. L’informe també fa propostes per millorar el sistema actual. Bones o dolentes, en cap cas ultrapassen els marges del marc autonòmic i constitucional i només són fórmules per canviar les xifres de lloc, de manera que donin el mateix resultat. Un resultat perfectament conseqüent amb el principi de justícia distributiva, que és el mateix principi en què es basa el nostre sistema fiscal: que pagui més qui més té, perquè es pugui facilitar la igualtat d’oportunitats als que menys tenen. Qui hi pot estar en contra? Hi estaríem els catalans si tinguéssim una Hisenda pròpia i volguéssim compensar els desequilibris entre la Catalunya rica i la Catalunya pobra? Segur que no. Tot això és molt vell i molt gastat, com la reivindicació catalana d’un finançament especial. La qüestió clau és en quin marc es vol fer el debat. Es vol fer en una Catalunya espanyola, on el cafè per a tots és inevitable, com també ho és el dèficit fiscal –siguin els 20.000 milions actuals o en siguin menys– que ens impedeix aplicar les nostres pròpies mesures de compensació territorial alhora que les de desenvolupament conjunt? O es vol canviar el marc, desballestar les motllures velles i bastir-ne unes que siguin només nostres?