Caviar

La meda­lla d’or del con­tra­ban olímpic, l’ha gua­nyada, segons sem­bla, un espa­nyol, que a més té un càrrec molt impor­tant: la pre­sidència de la Fede­ració Espa­nyola d’Hand­bol. Els dua­ners de l’aero­port soviètic li han des­co­bert, i requi­sat, sis qui­los de caviar.

El caviar –pre­sen­tació gas­tronòmica d’ous d’esturió– és una menja caríssima, tan cara que es con­si­dera una “ganga” poder-lo com­prar a les boti­gues ofi­ci­als per a turis­tes que hi ha a Mos­cou i on costa unes vint mil pes­se­tes el quilo. Però, com és sabut, en alguns països de l’Est fun­ci­ona, a més del mer­cat ofi­cial, el mer­cat clan­destí, on amb divi­ses es poden obte­nir pro­duc­tes a un preu molt infe­rior a l’esta­blert. L’auto­ri­tat fede­ra­tiva espa­nyola comprà el caviar a sis mil pes­se­tes el quilo, que tenint en compte els preus vigents en el nos­tre país és “rega­lat”. La infracció és doble: com­prar caviar en el mer­cat pro­hi­bit i com­prar-ne més de mig quilo, que és el màxim permès.

He assis­tit a còctels on ser­vei­xen canapès de caviar. Sol ser, en el millor dels casos, caviar de segona o de ter­cera, nor­mal­ment ale­many –el caviar de pri­mera és iranià o rus–, i sovint ni això: és una sim­ple fal­si­fi­cació de caviar en forma de bole­tes grei­xo­ses i tenyi­des. En qual­se­vol cas, tant si és autèntic com un suc­ce­dani, ens pre­sen­ten el caviar amb comp­ta­go­tes, o amb comp­ta­bo­les, si voleu. És el luxe de l’exo­tisme. En canvi, en els països pro­duc­tors el caviar no és un orna­ment sobre un minúscul canapè, sinó que és men­jat a culle­ra­des. El mateix passa amb els lyc­hees, la fruita ori­en­tal que en els res­tau­rants xine­sos de Bar­ce­lona, i d’Europa, és oferta en brevíssi­mes raci­ons; sem­pre recor­daré la sor­presa que vaig tenir a Sin­ga­pur quan vaig dema­nar lyc­hees en un res­tau­rant popu­lar: me’n van dur un bol abso­lu­ta­ment ple. Acos­tu­mat al “refi­na­ment” de pala­de­jar qua­tre comp­ta­des “pon­ce­lles” –que, per la seva forma i la flaire de rosa, és allò que recorda el lyc­hee–, la visió de dot­ze­nes de peces amun­te­ga­des sense com­pli­ments i men­ja­des a gra­pats et fa com­pren­dre la inflació de valor que pro­du­eix l’escas­se­tat (i també la sub­va­lo­ració a causa de l’abundància).

Si es con­firma que el com­pra­dor dels sis qui­los de caviar de con­tra­ban ha estat el pre­si­dent de la Fede­ració d’Hand­bol, caldrà acla­rir si és un cavi­a­rista fora de sèrie o, més pro­ba­ble­ment, un nego­ci­ant frus­trat. I l’ope­ració ha fallat per manca d’infor­mació; igno­rava un fet curiosíssim: a l’aero­port de Mos­cou, l’apa­rell de raigs X que revisa l’equi­patge està espe­ci­al­ment pre­pa­rat per a des­co­brir la presència de caviar.

Aquest invent vol dir, en canvi, un bon negoci per als soviètics, perquè els turis­tes que prac­ti­quen incau­ta­ment aquest con­tra­ban es dei­xen a Mos­cou les divi­ses i el caviar.

Men­tre els rove­llons o el pa amb tomàquet no tri­om­fin en el camp de la dis­tin­gida gas­tro­no­mia mun­dial –paten­tant-ne la pro­ducció, és clar– no farem res.