Més sobre l’hora

He rebut algu­nes car­tes en relació amb el comen­tari que vaig fer sobre els rellot­ges digi­tals. N’hi ha de “tècni­ques”, per dir-ho així, i n’hi ha de batec popu­lar. Les pri­me­res vénen a dir que els rellot­ges tra­di­ci­o­nals es basen en una con­venció: el temps és expres­sat pel movi­ment d’una agu­lla sobre una esfera. És evi­dent. El mateix passa amb altres ins­tru­ments anàlegs: el termòmetre, el comp­ta­ve­lo­ci­tats d’un cotxe, etc. Però penso que no es pot menys­va­lo­rar tan fàcil­ment el rellotge tra­di­ci­o­nal per una raó, que pot­ser a algun científic li ha pas­sat per alt: dar­rera la con­venció que com­porta mesu­rar el pas del temps sobre un espai hi ha un fet que no és pas arbi­trari, sinó ben real i ben lli­gat a la nos­tra experiència.

El pas de les hores suc­ces­si­ves ens el marca cada dia el sol, tot pas­sant al llarg de l’espai del cel.

Així, doncs, la relació temps-espai és un fet que no ens hem inven­tat, i que tenim secu­lar­ment assi­mi­lat. En el cel no hi ha un meca­nisme llu­minós que a base d’impul­sos ens vagi donant numèrica­ment l’hora, sinó que hi ha un objecte en movi­ment –el sol– que va recor­rent l’espai horari d’una manera suau i con­ti­nu­ada, sense salts. Goso dir, doncs, que el rellotge tra­di­ci­o­nal és molt més res­pectuós amb el procés real del pas del temps que no pas el rellotge digi­tal, basat exclu­si­va­ment en una decisió que –si no m’equi­voco– és abso­lu­ta­ment arbitrària: la divisió del dia en 24 hores, la divisió de l’hora en 60 minuts –perquè no en 100?– i la del minut en 60 segons. El rellotge con­ven­ci­o­nal, almenys, hi afe­geix –com el rellotge de sorra o el rellotge de sol– una infor­mació visual i objec­tiva: que el temps no tan sols “és”, sinó que “passa”, i ens “mos­tra” –com el sol en el cel– les hores que han pas­sat i les hores que s’acos­ten.

Entre les car­tes no tècni­ques vull citar la d’un lec­tor de Man­resa que sis­te­ma­titza catorze expres­si­ons refe­ri­des a l’hora “que els de poble encara diem”:

1. Són més de les qua­tre. (Passa d’un a set minuts, o encara menys).

2. És mig quart de cinc. (Sense dub­tes).

3. Vora un quart de cinc. (Entre nou i tretze minuts).

4. Un quart de cinc.

5. Més d’un quart de cinc. (Entre un i set minuts).

6. Un quart i mig de cinc. (Sense dub­tes, amb tolerància d’un minut en més o en menys, com en el mig quart).

7. Vora dos quarts de cinc. (Entre els vint-i-tres i els vint-i-nou minuts).

8. Dos quarts de cinc.

9. Quarts de cinc. (Passa un minut de dos quarts, i en falta un per tres).

10. Tres quarts de cinc.

11. Més de tres quarts de cinc.

12. Tres quarts i mig de cinc, o falta mig quart per les cinc.

13. Vora les cinc.

14. Les cinc en punt.

I acabo, perquè no vull arri­bar amb aquest arti­cle al diari a “tres quarts de quinze”, que és una hora molt cata­lana però poc reco­ma­na­ble.