Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Tradicionals?

He lle­git en un diari que el cafè Cana­le­tes fa vui­tanta anys, i segons les meves notícies no és ben bé així. Com que no par­lem pas d’un tema de pre­història, segur que hi ha infor­ma­ci­ons fide­dig­nes sobre aquest punt, i agrairé qual­se­vol cor­recció de les dades que tinc en relació amb aquesta ins­ti­tució bar­ce­lo­nina.

Si no m’equi­voco, l’any 1901 el senyor Esteve Sala –que ales­ho­res en tenia vint– obtingué l’ajut d’un oncle, que era l’amo del cafè Petit Pelayo, per a ins­tal·lar al cos­tat de la font de Cana­le­tes un quiosc de fusta, molt modest, que es limi­tava a des­pat­xar els clàssics anis­sos i aiguar­dents. Un cop fet aquest pri­mer pas, el següent es produí l’any 1907, quan el senyor Sala subs­tituí el quiosc pri­mi­tiu per un altre de nou, que des­pertà la curi­o­si­tat dels bar­ce­lo­nins: s’hi podien beure unes sor­pre­nents “sodes mul­ti­co­lors”. Sem­bla que en aquest quiosc de Cana­le­tes s’ins­tal·là la pri­mera cafe­tera “exprés” d’Espa­nya. (La política muni­ci­pal con­demnà i exe­cutà el quiosc de Cana­le­tes, que para­do­xal­ment no ha tin­gut prou vida per a con­tem­plar l’actual apo­te­osi de les cafe­te­res.)

Però ado­nem-nos que ales­ho­res encara no hi havia el cafè. El Bar Cana­le­tes obrí les por­tes l’any 1916, dedi­cat ja a ser­vir refres­cos, tapes, embo­tits, pas­tis­se­ria i també a fer de res­tau­rant. Pro­ba­ble­ment, la seva nai­xença s’explica com una versió més cèntrica de l’“Ame­ri­can Soda”, que el mateix amo tenia ja, des del 1910, al car­rer de Sant Pau, can­to­nada amb la Ram­bla. En el quiosc de begu­des que donava al car­rer, la copa de sidra valia cinc cèntims, i deu el vas de cer­vesa.

El 1928 l’esta­bli­ment fou ampliat, gràcies a l’ocu­pació de la botiga de foto­gra­fia que hi havia al cos­tat, i en aquesta època s’ins­tal·là el famós tau­lell cir­cu­lar cen­tral, ano­me­nat popu­lar­ment “la pis­cina”, pla­ta­forma de llançament de les cer­ve­ses ale­ma­nyes de bóta Wals­heim i dels “hot dogs”. L’any 1940, poc després d’aca­bada la guerra, es posà en marxa el res­tau­rant ràpid, i el 1943 fou supri­mit el quiosc de begu­des que donava al car­rer, per a aug­men­tar les tau­les del mira­dor damunt la Ram­bla.

El Cana­le­tes, Les Set Por­tes i el Monu­men­tal de Gràcia són dels pocs esta­bli­ments d’aquest gènere que, en la nos­tra ciu­tat, encara han man­tin­gut una esti­ma­ble fide­li­tat a la seva història. Els tres grans cafès de l’Eixam­ple que jo he arri­bat a conèixer –el Ter­mi­nus, el Navarra, l’Or del Rhin– ens han aban­do­nat, i l’ambi­ent que s’havia dipo­si­tat en aque­lles grans sales s’ha fet pols de record. I el Cafè del Liceu, i La Lluna, i el Vienès i tants d’altres.

Vui­tanta anys són massa anys en l’auto­des­truc­tiva Bar­ce­lona perquè puguin arri­bar-hi gai­res esta­bli­ments. Em penso que no hi ha cap res­tau­rant de pri­mera cate­go­ria que no sigui creat després de la guerra, men­tre que les ciu­tats euro­pees es carac­te­rit­zen per la con­ser­vació en plena acti­vi­tat d’esta­bli­ments més que cen­te­na­ris. Si jo fos alcalde, faria fer un cens de les boti­gues, plan­xa­do­res, bars de barri, etc. que encara obren cada dia després de cent anys, i els dona­ria la meda­lla de la ciu­tat –o si voleu, els pre­mi­a­ria la constància amb la supressió d’arbi­tris i impos­tos. Diuen que som un poble boti­guer i tra­di­ci­o­nal, però –és curiós– som poc sen­si­bles a la tra­dició boti­guera que és el suc i el tronc d’una ciu­tat, i allò que li dóna tant de caràcter almenys, tant com els monu­ments.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia