Autèntic cagadubtes

Diria que mai m’havia cos­tat tant com ahir tro­bar sobre què havia d’escriure el vora­viu de l’endemà, aquest que lle­gei­xen avui. Com altres vega­des que m’ha cos­tat prou, no va ser per poc. Va ser per massa. Diu­menge me n’havia anat a dor­mir amb una idea clara. La victòria de la ultra­dreta a la pri­mera volta de les elec­ci­ons fran­ce­ses és pre­o­cu­pant. Però fot molt i molt més mal la bor­ri­que­ria exhi­bida pel front d’esquer­res, que, després de no haver sabut convèncer que l’opció són ells, van i es mani­fes­ten con­tra el que han votat els ciu­ta­dans. No vaig poder polir la idea. Men­tre esmorzo ja em topo amb el jutge Aguirre. Asse­gura que gràcies a ell al govern Sánchez li que­den dos tele­notícies ale­manys. Just l’havia enge­gat a tomar pel cul quan conec que ERC va ali­men­tar uns ser­veis de pro­pa­ganda dins els ser­veis de comu­ni­cació que per­me­ten riure’s de la Stasi. Diuen que inves­ti­ga­ran a fons qui estava impli­cat en els car­tells con­tra els Mara­gall per l’Alz­hei­mer, que van sor­tir del propi par­tit. Els dub­tes m’ofe­ga­ven i en aquest punt estava per fer palle­tes, però anun­cien que Lla­rena no retira res i que si entren els exi­li­ats van de cap a la presó, i que al Suprem no apli­ca­ran l’amnis­tia als indul­tats, que con­ti­nu­a­ran inha­bi­li­tats fins al 2030. Per donar-me un cop de mà en la decisió, resulta que per fi Puig­de­mont i Jun­que­ras es varen veure. Cinc hores. Ho deixo aquí i ja en par­la­rem, de tot. M’he tor­nat un autèntic caga­dub­tes!