L’art de la mentida

De la mentida política, vull dir. L’accés immediat a la informació ha exacerbat el tema. Fa una setmana vam poder veure des de casa el més descarat de tots, el desequilibrat Donald Trump, fent ostentació de les mentides amb aquella cara que hi posa. Al seu davant, un octogenari fràgil i un pèl confús les volia combatre amb un fil de veu... Allò no semblava un debat: semblava una emergència mèdica. Calia avisar un psiquiatre i un especialista en geriatria per endur-se aquells dos senyors a fer-los anàlisis. Alarmant. Pocs dies abans havíem vist un altre xitxarel·lo esperrucat clamant per la fi de la justícia social. Era l’actual president de l’Argentina, i al seu costat, embadalida, Díaz Ayuso, la governanta del territori singular anomenat Madrid, li aplaudia aquesta i totes les altres patètiques gràcies. El panorama és inquietant. ¿Pot consolar-nos mirar enrere? ¿Fins a quin punt tranquil·litza observar que al capdavall la cosa ve de lluny? Se m’apareix un irlandès genial, Jonathan Swift, el rei de la sàtira, l’autor dels Viatges de Gulliver. Swift va saber veure amb una mirada tan lúcida com implacable la societat i les institucions del seu temps: una col·lecció de personatges tibats, pomposos, ridículs... lil·liputencs. Swift és l’autor, també, de L’art de la mentida política, publicat fa més de tres-cents anys. Hi deia que potser la mentida va ser una invenció del dimoni, però que el pobre diable havia quedat del tot superat per les millores en l’art de la mentida política. Ell, però, posava el focus en els crèduls, els creients que necessiten posar-se mel a les orelles a còpia de creure’s les mentides més boniques, les que els mantenen contents i enganyats en la bombolla de les seves relacions. Les mentides volen, escrivia Swift, i la veritat és una coixa que les persegueix com pot. És una cursa que quasi sempre s’ha de córrer en condicions adverses.