Bruce Willis i la política internacional

Les pel·lícules de Hollywood solen tenir personatges plans, que evolucionen poc, especialment les d’acció, que ens fan passar molt bones estones. L’argument d’aquestes pel·lícules sol anar de bons contra dolents. Els bons sempre són els americans, és clar. I els dolents? Doncs depèn de quan ha estat feta la pel·lícula, de quin context internacional hi ha i del que s’explica als mitjans de comunicació per justificar la política exterior del seu govern.

Les pel·lícules ambientades als anys trenta del segle XX i fins al 1945 tenen uns dolents clars: alemanys i japonesos. A partir de finals dels quaranta i en el context de la Guerra Freda, els dolents de les pel·lícules van passar a ser els comunistes, especialment els russos, però també d’altres països aliats seus. A Die hard (La jungla de cristal), estrenada el 1988 i protagonitzada per Bruce Willis, un policia lluita contra una banda de l’Alemanya comunista que vol perpetrar un robatori i fer volar un edifici a Los Angeles. Quan es va estrenar ningú no ho sabia, però el Mur de Berlín estava a punt de caure i el context internacional estava a punt de canviar.

L’any 1997 es va estrenar The jackal (Chacal), també protagonitzada per Bruce Willis. És interessant veure com són tractats els russos en aquesta pel·lícula: els dolents són la màfia russa, que contracta un assassí professional per cometre un atemptat als Estats Units, però la policia nord-americana col·labora estretament amb la policia russa. En caure l’URSS, es va obrir un període d’incertesa, les autoritats russes ja no eren vistes com a enemigues i s’hi podia col·laborar; en tot cas l’enemic era la màfia.

L’any següent, el 1998, s’estrena The siege (Estado de sitio), amb Bruce Willis i Denzel Washington, en el context de la dècada de l’inici de la Guerra del Golf: els enemics eren els musulmans fanàtics. Durant els anys 2000, amb la invasió de l’Afganistan (2001) i la Segona Guerra de l’Iraq (2003), els musulmans van seguir apareixent com a dolents en algunes sèries i pel·lícules. En canvi al film Live free of die hard (La jungla 4.0), del 2007, també amb Bruce Willis, els dolents són uns conspiradors nord-americans, però ajudats per militars francesos. Què hi pinten aquí, els francesos? Bush es va enfadar perquè Chirac no els va donar suport en la guerra a l’Iraq, i els diaris nord-americans van clamar: “Vam morir per ells, però ho han oblidat.” Es referien a la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van alliberar França. França els havia fallat i així es reflectia en la quarta entrega de La jungla de cristal.

L’any 2000 Vladímir Putin va guanyar les eleccions a Rússia. El 2007 ja es comença a veure que la relació entre Rússia i Occident es va distanciant: a la Conferència de Seguretat de Munic, Putin acusa els Estats Units de monopolitzar la política mundial. La cosa es va complicar encara més el 2013 amb la revolta de l’Euromaidan a Ucraïna, que va acabar amb l’exili del seu president i que els russos van considerar un cop d’estat dissenyat pels americans. El 2014 comença la primera part de la guerra amb Ucraïna, amb la invasió de Crimea i el conflicte al Donbass. El 2022 comença la segona part, que encara dura.

Bruce Willis ja no filma pel·lícules; dissortadament, li han diagnosticat una malaltia degenerativa. Però en una de les darreres que va fer, The fortress (2021), els dolents tornaven a ser els russos, sense matisos, com en els vells temps. Benvinguts a la Segona Guerra Freda.