Xofers de franc

Hi ha un grup dins l’espècie humana que sem­pre m’ha cri­dat l’atenció. Són aquells que no s’han tret el car­net de con­duir –o, si el tenen, només és deco­ra­tiu– però que, mal­grat que no poden o no volen aga­far un volant, sem­pre arren­quen a algú altre, de franc, un ser­vei de taxi. Pot­ser tenen dues o tres moda­li­tats de trans­port públic entre les quals esco­llir per arri­bar xino-xano al seu destí, però qui té ganes de com­par­tir vehi­cle i inco­mo­di­tats, pot­ser drets o ensu­mant aque­lla olor de socar­ri­mat, podent aixe­car el dit i cri­dant algú de la màxima con­fiança. Que no obli­dem que el metro o l’autobús no els recull al mateix punt de par­tida i això és una bona por­cada. En canvi, el xofer pro­vi­si­o­nal els tras­llada de porta a porta, no sigui que si cami­nen 400 metres es res­sen­tin els seus isquio­ti­bi­als. I que ningú pensi que els encar­re­gats de tras­lla­dar-los seran avi­sats amb prou ante­lació per poder orga­nit­zar-se. Ni de conya! Tot a l’últim segon, del pal: “Pare, pots reco­llir-me en un minut i dur-me a Mata­de­pera?” Un “pots” de pura cor­te­sia, com tots sabem, perquè en rea­li­tat vol dir “t’espero en un minut”. Com també sabem que no hi ha plaer més gran que rebre una tru­cada que et faci sal­tar del punt del sofà on millor arriba l’aire con­di­ci­o­nat per pujar a un cotxe embol­ca­llat per una tem­pe­ra­tura ambi­ent de 45 graus. Sense obli­dar el camí de retorn, pot­ser amb aque­lla cara­vana que et fa pro­me­tre que aquest és l’últim cop que fas el favor –men­tint-te un cop més–, i la mitja hora que perdràs fins a tro­bar de nou apar­ca­ment. Una acti­vi­tat que ja sabem que fins i tot relaxa els més hiperac­tius. I no els diguis, a aquest grup de per­so­nes, que algun dia, ni que sigui un, es podrien bus­car la vida. Perquè sem­pre toparàs amb un “ni que m’hagues­sis de dur a coll”. A coll pot­ser no, però si almenys pagues­sin la ben­zina...