Immigrants i colons

Unes generacions que no tenen ni idea del preu que acabarà pagant tothom han inflat l’extrema dreta europea i, amb aquesta, la xenofòbia. Tots els emigrants –tant se val els motius– es mouen per poder sobreviure o viure millor. En un país com el nostre qui més qui menys ha estat immigrant en un moment o altre de la història familiar. A més, pel seu dinamisme empresarial, és una terra atractiva; li cal molta mà d’obra i alguns dels arribats fins i tot hi engeguen els seus projectes empresarials. El camí no els és fàcil però, si el bonisme de les esquerres ha creat tot tipus d’ajudes per a ells, no ha estat capaç, en canvi, d’exigir-los una lògica adaptació a la nova realitat –i no pas a la inversa–, més encara en el cas català.

Però, malgrat els altaveus mediàtics de la dreta, el perill no són els immigrants –per bé que també n’hi ha d’espavilats que se n’aprofiten–; el perill de debò per a la cultura, la llengua i l’economia del país són els immigrants que han esdevingut colons. Aquests arriben amb esperit de conquesta i mantenen amb tossuderia la cultura i la llengua d’origen, perquè les consideren d’un rang superior; en realitat, van a una zona que consideren casa seva per explotar-la –dèficit fiscal, si es vol– i de la qual voldrien esborrar qualsevol signe diferencial, com la llengua. En aquest lent procés d’assimilació i anihilació compten amb el suport de totes les forces vives d’un estat, però necessiten col·laboradors interns –botiflers, si es vol– que en blanquegin les veritables intencions. Vista la despreocupació de la classe política, la responsabilitat d’evitar-ho i d’enfrontar-s’hi com a consumidors, clients, usuaris i contribuents recau en cada ciutadà del país. No tots els colons són jueus, russos o han; dels d’aquí, ningú no en parla, ni tan sols l’extrema dreta.