Immigrants i colons

Unes gene­ra­ci­ons que no tenen ni idea del preu que aca­barà pagant tot­hom han inflat l’extrema dreta euro­pea i, amb aquesta, la xenofòbia. Tots els emi­grants –tant se val els motius– es mouen per poder sobre­viure o viure millor. En un país com el nos­tre qui més qui menys ha estat immi­grant en un moment o altre de la història fami­liar. A més, pel seu dina­misme empre­sa­rial, és una terra atrac­tiva; li cal molta mà d’obra i alguns dels arri­bats fins i tot hi enge­guen els seus pro­jec­tes empre­sa­ri­als. El camí no els és fàcil però, si el bonisme de les esquer­res ha creat tot tipus d’aju­des per a ells, no ha estat capaç, en canvi, d’exi­gir-los una lògica adap­tació a la nova rea­li­tat –i no pas a la inversa–, més encara en el cas català.

Però, mal­grat els alta­veus mediàtics de la dreta, el perill no són els immi­grants –per bé que també n’hi ha d’espa­vi­lats que se n’apro­fi­ten–; el perill de debò per a la cul­tura, la llen­gua i l’eco­no­mia del país són els immi­grants que han esde­vin­gut colons. Aquests arri­ben amb espe­rit de con­questa i man­te­nen amb tos­su­de­ria la cul­tura i la llen­gua d’ori­gen, perquè les con­si­de­ren d’un rang supe­rior; en rea­li­tat, van a una zona que con­si­de­ren casa seva per explo­tar-la –dèficit fis­cal, si es vol– i de la qual vol­drien esbor­rar qual­se­vol signe dife­ren­cial, com la llen­gua. En aquest lent procés d’assi­mi­lació i ani­hi­lació comp­ten amb el suport de totes les for­ces vives d’un estat, però neces­si­ten col·labo­ra­dors interns –boti­flers, si es vol– que en blan­que­gin les veri­ta­bles inten­ci­ons. Vista la des­pre­o­cu­pació de la classe política, la res­pon­sa­bi­li­tat d’evi­tar-ho i d’enfron­tar-s’hi com a con­su­mi­dors, cli­ents, usu­a­ris i con­tri­bu­ents recau en cada ciu­tadà del país. No tots els colons són jueus, rus­sos o han; dels d’aquí, ningú no en parla, ni tan sols l’extrema dreta.