Els catalans som romans?

Els que vam tenir la sort d’haver estat alumnes del professor Modest Prats no oblidarem mai les seves classes i les seves frases lapidàries. Erudit i savi, era un plaer escoltar-lo. “Una llengua és un dialecte amb un estat”, deia. “Sort en tenim, els catalans, que Pompeu Fabra fos enginyer; si el diccionari i la gramàtica els hagués escrit segons quin poeta, encara estaríem discutint si arbre s’escriu amb b o amb v”, afirmava tot rient. “Josep M. de Sagarra llegia el diccionari com si fos una novel·la”; per això tenia tant vocabulari, explicava.

Expert en història de la nostra llengua, tenia dues frases que els seus exalumnes també recordem: “La romanització a Catalunya va ser primerenca, intensa i de llarga durada. No s’ha de dir que els romans van arribar a Catalunya sinó que els romans vam arribar a Catalunya.” Afirmava que la llengua catalana té molts punts de contacte amb els dialectes italians i que, segons el romanista Germà Colon, és la llengua amb més mots d’origen llatí després de l’italià. Estudis recents confirmen que el català té una similaritat lèxica del 87% amb la llengua italiana i una semblança menor amb altres llengües romàniques.

Els catalans som descendents dels romans de diferents orígens que es van establir de forma massiva en aquest territori, molts d’ells després d’haver servit a les legions. La zona estava habitada per unes cultures ibèriques de demografia exigua que van acabar assimilades. La Gàl·lia, en canvi, va ser romanitzada de forma més tardana i menys intensa. Fins i tot podem formular la hipòtesi: Què hauria passat si no haguéssim tingut la Provença entre nosaltres i el Piemont? Potser ara formaríem part d’Itàlia.

A Cartes d’Itàlia, Josep Pla escrigué que “entre Catalunya i Itàlia els vincles de l’esperit i la sensibilitat són innombrables”. En destacà la cuina de l’oli, el gust pel bon cafè i el matriarcat. Jo hi afegiria també la política: tenim en comú divisions, escissions, creacions de partits nous, ensorrament de partits vells i no tan vells, i tot de trifulgues constants. Tots dos sistemes polítics han estat sovint un veritable guirigall.

A Itàlia, fa alguns anys, després de dècades d’un sistema de partits que no havia canviat gaire des de la postguerra, va haver-hi un gir radical. La Democràcia Cristiana i el Partit Comunista pràcticament van desaparèixer i van aparèixer noves sigles, com Forza Italia, la Lega, o el moviment Cinque Stelle. El nou ordre tampoc va acabar de reeixir. En aquest context, el 2012, Giorgia Meloni va fundar Fratelli d’Italia. El 2013 es va presentar a les eleccions i va treure un 2% dels vots. El 2023 les va guanyar i Giorgia Meloni ara és primera ministra.

A Catalunya el sistema polític de la transició també va transformar-se fa poc i van aparèixer nous partits, tant catalans com espanyols, i fins i tot un de neofranquista. Aquest nou panorama ha anat perdent credibilitat si ens atenim a les xifres de participació de les eleccions d’enguany. El 2020, Sílvia Orriols va fundar Aliança Catalana. El 2023 va treure 1.806 vots a les eleccions municipals. A les recents eleccions al Parlament de Catalunya, ha obtingut 118.302 vots i dos diputats sense haver estat convidada a cap debat. Per poc no n’ha tret sis. Quan els votants deixen de confiar en els partits tradicionals que els han decebut una vegada i una altra, opten pels partits d’ordre. Va passar a l’Europa d’entreguerres, va passar a Itàlia l’any passat i a l’Argentina aquest any i qui sap si passarà a Catalunya. El temps i els votants ho diran.