No pot fer més mandra

He perdut el compte de les persones que em miren amb cara de “aquesta dona s’ha begut l’enteniment” quan els explico que he arribat als cinquanta i estic fent molt poca cosa, o absolutament res, per guanyar massa muscular i tonificació –conceptes que he après a còpia de sentir-los i que no sé ben bé què signifiquen–. Es veu que quan fas sonar la campana del mig segle de vida, has de tenir molta cura del teu estat físic, sobretot si no vols semblar una pansa en quatre dies. Jo no és que vulgui mutar cap a un raïm sec, només faltaria, però és que no m’imagino lluitant contra una màquina, ni contra la meva mandra, per aixecar una barra que pesa mig quilo més que l’anterior. Tampoc no tinc cap interès a esforçar-me fins a allargar de tres a quatre sèries el treball d’abdominals perquè sé que a la primera (abdominal, no sèrie) ja em farà mal l’esquena. Tot i això, confesso que la pressió que rebo de les persones de la meva edat que no havien fet esport en sa vida però ara són els fans números u dels gimnasos, m’ha despertat un cert interès en el tema. He pensat que a les màquines pures i dures serà difícil que algú m’hi trobi, però que en una classe dirigida hi podria encaixar. He buscat informació i resulta que on antigament trobaves els horaris de la sessió d’aeròbic ara pots triar entre opcions com ara box, body pant, hiit bootcamp, cul 10, jam box, HBX Boxing i infinitat de propostes més. El cas és que ara visc amb la por d’apuntar-me a una classe dirigida i acabar en un camp de concentració. I no parlem ja de la inversió en roba que has de fer si vols anar a l’última, que pel que veig els xandalls han quedat relegats a espais on abans havies d’anar d’etiqueta. El món al revés. Així que de moment hi rumiaré una mica més i optaré per caminar i ballar sempre que pugui, que la musculatura se’n ressentirà però jo seré més feliç.