L’Estat espanyol es dedica a fer malifetes a Catalunya des de fa molts anys. Ho han fet governs conservadors i governs d’esquerres, sense distinció. L’expressió “a por ellos” s’ha fet general en la seva actuació. Veuen Catalunya com un territori diferent a la resta de l’Estat, que té una llengua i una cultura diferents i que econòmicament ha tingut una trajectòria molt diferent de l’espanyola.

Les malifetes han estat de tota mena però, en els darrers anys, s’ha arribat a un ritme que es podria qualificar de ridícul segons qui l’observa. Les manifestacions de protesta amb milers de persones participant-hi han estat qualificades de terrorisme pel fet que quan un policia pegava a un manifestant, aquest s’hi tornava amb tota la força i amb tot l’esperit de defensa que podia. Hem après el que era la sedició i altres qualificatius d’aquest món. S’ha arribat a demanar a un participant de la protesta si tenia material explosiu a casa seva. La resposta va ser clara: “Sí que en tinc, perquè vaig comprar petards per als meus fills.” Tot això fa molt mal i no té aturador. Seria ingenu creure que aquesta actitud pot canviar o aturar-se. Ara fa uns dies vàrem veure un campionat europeu de futbol en el qual l’equip d’Escòcia –una nació sense estat– s’enfrontava amb estats europeus acceptats per tothom.

Tinc al davant un llibre publicat per la Fundació Vincle, del qual és autor l’economista Josep Reyner, que es diu Dèficit fiscal, en el qual s’explica que, des de fa anys, una bona part dels impostos que paguem els catalans i que fem arribar a l’Estat són repartits generosament entre altres comunitats i tan sols una part d’ells retorna a Catalunya en forma de construcció d’infraestructures i altres activitats pròpies d’un estat.

El problema és que aquests llibres, i altres del mateix estil, es mantenen dintre d’un radi limitat. No es divulguen prou i, per tant, no arriben a una part de la població. Els qui senten la catalanitat com a pròpia, ho fan moltes vegades per sentiment: creuen que Catalunya és una nació, o sigui una comunitat diferent, i que té característiques que la separen d’altres comunitats, encara que siguin ben properes geogràficament. Molts catalans no tenen consciència de les malifetes que ens arriben de l’Estat i que redueixen la capacitat econòmica de Catalunya, i si les coneixen és parcialment i separades en el temps, de manera que el seu efecte negatiu resulta diluït en el conjunt. Per això és importat que es divulguin llibres com l’esmentat, escrits per persones amb coneixements econòmics més que suficients i que ens presenten l’estat desolador d’unes malifetes fetes amb tota la intenció, tot i que a vegades penso que es fan purament per seguir un costum que porta molts anys aplicant-se.

Seria bo que les institucions privades catalanes com el Foment del Treball o el Cercle d’Economia es posessin d’acord per a una feina de divulgació d’aquests fets que ells mateixos reconeixen. I seria bo que les autoritats públiques encapçalades per la Generalitat fessin de divulgació d’aquestes polítiques dels diferents governs estatals de forma seriosa. I això aniria dirigit tant a les persones amb recursos suficients com perquè els efectes de les esmentades malifetes siguin mínims, fins a les capes més baixes de la població i que tenen un mínim coneixement d’aquestes polítiques de l’Estat.