Paisatge mediterrani

Mirant l’horitzó, veig l’àmplia catifa del blau medi­ter­rani. Viure prop del sor­ral, al Bar­ce­lonès Nord, és una invi­tació a tran­quil·lit­zar l’espe­rit, més en una comarca prou neces­si­tada d’ele­ments iden­ti­ta­ris. A l’albada, con­tem­plar la sor­tida del sol pas­se­jant per la platja ajuda a fer front a les incer­te­ses del nou dia, un plaer que encara es pot gau­dir de manera gratuïta (no donem idees).

La sub­co­marca al nord de Bar­ce­lona gau­deix d’una platja que s’estén per Sant Adrià, Bada­lona i Mont­gat, uns vuit quilòmetres que la con­ver­tei­xen en un espai de lleure molt potent a la comarca. Divi­dida en diver­sos trams, amb noms pro­pis i ele­ments sin­gu­lars que li donen iden­ti­tat: els ports de Sant Adrià i Bada­lona, les Tres Xeme­ne­ies, el Pont de Petroli, les res­tes arqui­tectòniques de la indus­tri­a­lit­zació, els actius clubs nàutics i els refe­rents his­to­ri­co­es­por­tius del patí de vela i el takatà, cre­ats i rei­vin­di­cats com a pro­pis.

Els tem­po­rals del 2017 i el 2020 ini­ci­a­ren un pro­nun­ciat període de recu­lada, quan no es recu­pera l’arena i les tem­pes­tes d’hivern por­ten noves pèrdues. Man­te­nint-se paral·lel al traçat del tren, es va reduint l’amplada del sor­ral i en alguns punts les ones ja lle­pen les edi­fi­ca­ci­ons més pro­pe­res. Defen­sar la platja comença a exi­gir un acu­rat pro­jecte de con­so­li­dació, tot pen­sant que no n’hi ha prou amb fer apor­ta­ci­ons anu­als d’arena i que cal­dria pen­sar en espi­gons de pro­tecció.

A la façana, el Club Bètulo defensa la seva per­manència con­tra el dic­tat de la llei gene­ral de cos­tes, una coti­lla que imposa con­di­ci­ons insal­va­bles i que a Cata­lu­nya pot sig­ni­fi­car la des­a­pa­rició de deu impor­tants clubs nàutics. La història ve de lluny, quan el 1942 es fun­da­ren els Banys Mari­cel com a atrac­tiu equi­pa­ment per als banyis­tes que uti­lit­za­ven les plat­ges de la ciu­tat, en una època en què es posa­ren de moda aquest tipus d’ins­tal·laci­ons de lleure. Els banys fis­ca­lit­zats esde­vin­gue­ren refe­rent en temps de les seri­o­ses res­tric­ci­ons de la post­guerra.

El 1972 es fundà el Club Bètulo com a asso­ci­ació nàutica pro­mo­guda per ani­mosa gent de mar que veien una opor­tu­ni­tat en l’anunci de la cre­ació d’un port espor­tiu, el cone­gut com “port Antoja”, que l’opo­sició popu­lar féu fra­cas­sar. Creat el nou club, apro­fità les ins­tal·laci­ons cai­gu­des en desús de l’antic Mari­cel per con­ver­tir-lo en seu social i el 1973 ini­ciar-hi la sin­gla­dura. La llei de cos­tes del 1988 va mar­car la data de cadu­ci­tat i dic­tava la fi d’una con­cessió que els socis marítims han inten­tat allar­gar amb recur­sos de tota mena.

A la ciu­tat hi ha con­sens per sal­var el club nàutic, que ha estat ava­lat pels dar­rers con­sis­to­ris. Fa tres anys el ple muni­ci­pal acordà con­si­de­rar-lo bé cul­tu­ral d’interès local (2021), quan ha pro­mo­gut un excel·lent pomell d’espor­tis­tes i l’escola de vela té un reco­ne­gut pres­tigi al país. Tot i haver rebut de l’Estat el man­dat d’ender­roc, la pre­sen­tació d’un con­tenciós i l’apli­cació de mesu­res cau­te­lars podria allar­gar uns set anys l’apli­cació de la dràstica mesura. Cal gua­nyar temps, segurs que men­tre hi ha vida hi ha espe­rança. Veu­rem què ofe­reix el futur.