El mas Blanquet raja

Dijous, amb en Sal­va­dor Vilar, vàrem entrar a Cruïlles a bus­car la font del mas Blan­quet. De mai­nada hi anàvem sovint, a la font. Els de Cruïlles no crec que n’hagin sabut mai res, de lluny que la tenen. Gent de Calonge hi anava a bus­car l’aigua fins ben entrats els vui­tanta, quan varen començar a difi­cul­tar-hi l’accés. El segle pas­sat era una gran des­ti­nació on anar fer la bere­nada. Amb els esco­lans i el casal d’estiu hi acampàvem. Just on comença el coll de la Ganga a mà esquerra, a Calonge en direcció a la Bis­bal, el terme de Cruïlles mor amor­rat a la urba­nit­zació Río de Oro. La riera, la gorga on ens remullàvem, l’espla­nada on acampàvem i les parets de pedra seca que ater­ras­sen la mun­ta­nya estan envaïdes per vege­tació, bar­dis­ses i escom­bra­ries que hi varen dei­xar alguns bruts dels que cor­ren pel món. La riera era un fil d’aigua. Els 350 litres que han cai­gut des del març han fet mira­cles com a Sau i Sus­queda. El que no podíem ni ima­gi­nar era que la font, mase­gada pels aiguats i la rie­rada del 2005, i cons­treta per la sequera dels dar­rers anys, encara man­tingués un petit alè de vida. I el manté. No arriba ni a rajolí, el que bro­lla pel forat on anys enrere hi havia un tub de metall. Però si fas el silenci pots sen­tir el gota a gota de la mun­ta­nya com omple la deu de la font. Una música magis­tral. Una lle­tra sen­zi­lla. És el crit de la natura, que es resis­teix al mal­trac­ta­ment a què la sot­me­tem. La font del mas Blan­quet raja.