Serotonina turística

Cada cop es parla més, i més agrament, dels problemes derivats d’abocar la nostra economia a la indústria del turisme. Qui viu a Barcelona, per exemple, ja té coll avall que hi ha zones a les quals ha de renunciar, que d’alguna manera ja no formen part del seu horitzó com a ciutadà d’una metròpoli que cada any atrau més de vint-i-cinc milions de persones (el total a la regió de la nostra capital). No cal dir-ho: entra i surt més gent en pla turista que no habitants tenim a la mateixa regió. I és un impacte econòmic molt llaminer, és clar, amb més de 10.000 milions d’euros anuals de despesa directa. Les xifres evidentment maregen, i això que no comptem el conjunt del país. Però aquesta exuberància comptable té el seu costat tèrbol, que cada cop es va fent més anguniós. Ciutats on ja no s’hi pot viure, lloguers que ja no es poden pagar per culpa de la gentrificació –ja ni parlem d’accedir a la propietat–, canvis en el paisatge comercial dels barris –tot són franquícies i gelateries sofisticades–, reestructuració del món laboral cap al sector serveis, amb personal poc qualificat i mai gaire ben pagat. Sense comptar la dependència econòmica d’un sector que està molt vinculat a les fluctuacions globals, als desastres naturals i a les crisis sanitàries, com vam veure –potser més durament que enlloc– a les Illes durant la crisi de la covid.

A tot això hi sumem la pèrdua de la identitat cultural; sovint ja no és que no hi hagi cartells o publicitat en català, sinó que ni tan sols en trobem ja en castellà a molts restaurants i cafeteries. Tot s’aboca, lingüísticament, a la llengua del visitant. Sense comptar la pressió sobre els serveis i les infraestructures; sembla que paguem impostos perquè d’altres vinguin a fer servir, per passejar-s’hi, els metros i els busos. La rendició social, política, econòmica, cap al sector turístic ha estat massa exagerada; cada vegada tindrà un impacte més important en els processos i programes polítics.

Michel Houellebecq s’atreveix a afirmar-ho en una de les seves novel·les (Serotonina): el turisme de masses, entès com a pilar econòmic sobre el qual fonamentar un canvi econòmic, és un invent franquista. És a dir, és l’aportació del franquisme al repertori d’innovacions econòmiques planetàries, amb les quals s’ha mirat de propiciar reestructuracions socials i canvis de model. Franco va descobrir que d’un dia per l’altre podia fer que un plegat de pobles costaners de pescadors i pagesos es convertissin en pròspers nuclis de població dedicada a l’hostaleria, la restauració i l’oci de masses, empesos per unes determinades polítiques d’infraestructures que possibilitessin l’entrada i sortida fàcil del personal (aeroports i autopistes). El pla és, fins a un cert punt, magistral: no et cal invertir ni en educació, ni en innovació tecnològica, ni tan sols creure en una vertadera cultura del treball: el turisme et pot donar el màxim fent el mínim, fins i tot posant la gent sis mesos a l’atur. Totes les economies europees s’han fet, en bona part, franquistes quan han apostat pel turisme per ressorgir de la seca desolació del paisatge postindustrial.

Però ara la cosa té una altra dimensió: els nostres conciutadans surten al carrer per protestar. Hem passat de veure-ho com una cosa empipadora a sentir que és un perill de dimensions apocalíptiques. Del qual, curiosament, sentim que n’hem d’escapar… fent turisme a una altra banda. No cal dir que el turisme genera la necessitat de fer turisme, també: fugir del foc per convertir-nos nosaltres mateixos en les brases que escalfen els llocs on anirem a parar també durant el nostre temps de lleure. Un respir que no és tal, doncs, sinó un espai de temps que hem deixat ocupar per una necessitat frenètica i estèril de fer coses, d’anar a llocs a contemplar, un instant, allò que ja ens hem cansat de veure a les xarxes socials o als llibres d’història de l’art. Abans t’empenyia a fer turisme un gravat en una enciclopèdia, ara t’hi porta Instagram i la dèria de fer una foto també per a mostrar-la als seguidors i a la família.

No sabem estar quiets sense fer res, i més quan ens arriben al telèfon ofertes de vols a baix cost, i d’hotelets amb encant, i de promeses de gaudi i meravella. Al final hom recordarà més els avions amb retard, els hotels escabrosos, els carrerons acubats, les cues i les molèsties, que no els goigs i els descobriments, i no tindrà altra ambició que voler tornar a casa a no fer res més que descansar. Per fi.