Cuixes i toros

Quan tenia una dot­zena d’anys em van dur als toros. Des que la meva tia vella Joana, ger­mana de la meva àvia, exi­li­ada, va obte­nir el pas­sa­port al con­so­lat de Pau (Bearn, França), venia a casa els estius amb el cotxe de la seva filla Vera i el net Sergi que l’acom­pa­nya­ven. Un mes per veure la família, anar a la platja, xer­rar incan­sa­ble­ment i sobre­tot lle­gir –mare i filla eren grans lec­to­res. Ser­vi­dor amb molt de gust les solia acom­pa­nyar cada dia perquè repre­sen­tava unes set­ma­nes d’ambi­ent abso­lu­ta­ment altre que el de pagès: sor­tir del poble i, durant la jor­nada, a la platja banys i dinar, i al vehi­cle can­tar cançons en cas­tellà i en francès de l’època de la tia àvia: Los cua­tro mule­ros (la popu­lar), Che­va­li­ers de la Table ronde, etc. Un dia van deci­dir que assis­tiríem a una cor­rida de toros que se cele­brava a Girona. De l’espec­ta­cle només retinc el rejo­ne­a­dor Ángel Peralta, però sí que recordo una per­for­mance paral·lela. La Vera, d’uns trenta anys, infància i ado­lescència a l’URSS i joven­tut a França, tenia una figura escul­tu­ral i una mirada directa, franca i serena com no la tenien lla­vors gai­res dones del sud de l’Albera. Solia ves­tir unes mini­fal­di­lles tan reduïdes que només li tapa­ven les cal­ce­tes si man­te­nia la ver­ti­ca­li­tat, però no pas si s’aju­pia, si s’asseia segons com, etc. Resulta que als toros vam tenir a prop tres o qua­tre homes que ana­ven junts i par­la­ven espa­nyol, men­tre que les meves paren­tes entre elles solien par­lar en francès, la qual cosa va fer creure als locals que eren turis­tes cor­rents, com tan­tes altres. Com que supo­sa­da­ment no els entendríem van ani­mar-se a comen­tar en veu alta els atri­buts físics de la Vera i les pos­si­bi­li­tats que s’ima­gi­na­ven amb una dona com aque­lla, sense estal­viar-se de refe­ren­ciar cap part de la seva ana­to­mia, la que es veia i la poca que que­dava oculta. Tots vam fer-nos el dis­tret fins que, aca­bat l’espec­ta­cle, la Vera se’ls va adreçar en un quasi per­fecte cas­tellà –les gutu­rals dels fran­ce­sos no les ha evi­tat mai– per feli­ci­tar-se que l’hagues­sin tro­bat tan esplèndida tal com havien pre­ci­sat i rei­te­rat durant la cor­rida. Poc després un mano­bre estat de Bada­lona can­tava que no me gusta que a los toros te pon­gas la mini­falda...