José Bono posa el dit a la llaga

Les declaracions d’ahir del president del Congrés de Diputats no són foc d’encenalls. José Bono és una figura de primera línia al PSOE i, des que no té càrrecs executius, s’ha erigit en la veu de la consciència del socialisme espanyol. Adés com a guardià de les essències pàtries –i catòliques–, adés com a fuet d’un PSC que considera massa nacionalista. Però, en qualsevol cas, les paraules de Bono són importants també pel seu contingut: per primera vegada davant d’un micròfon algú qüestiona el mèrit del PSC en l’aclaparadora victòria socialista a Catalunya del 9-M.

Segons Bono, “tots els diputats socialistes saben que ha pesat més en el vot ciutadà el lideratge de Zapatero que el de tots els dirigents regionals socialistes junts”. Així doncs, ¿és el president espanyol qui es beneficia de la forta implantació d’un PSC que, a Catalunya, li dóna el més gran nombre d’escons? O, al contrari, ¿és el ganxo electoral de Zapatero el que arrossega el PSC cap a la victòria? La pregunta no és banal, perquè només coneixent el veritable dipositari del vot ciutadà es podrà arbitrar d’alguna manera el pols entre el PSC i el PSOE. A més, que el debat sobre el finançament de la Generalitat prengui aquesta deriva essencialista, significa que estem a les portes d’una guerra oberta.

En el fons, hi ha el debat sobre la sobirania del PSC i, en conseqüència, sobre l’autoritat de Montilla a l’hora de fer quadrar les famílies del socialisme català en defensa dels interessos del país. Ell, com a president de la Generalitat, sembla tenir-ho clar: “Els socialistes catalans t’estimem, José Luis, però encara estimem més Catalunya”. En canvi, José Antonio Griñán, vicepresident de la Junta d’Andalusia, deia en una entrevista en aquest diari: “Estimo els andalusos i Andalusia, però, dit això, jo estimo el meu partit més que cap altra cosa al món. I el meu partit és el PSOE”. Davant dels dos models de resposta, la pregunta del milió en aquests moments és: a qui estimen més Carme Chacón i Celestino Corbacho?