Tribuna
‘L’Atlàntida’ de Ronald Puppo
A final de març, l’editorial anglocatalana Fum d’Estampa Press va treure la traducció anglesa d’un dels grans clàssics de la poesia moderna catalana. I faríem bé de parar-hi esment, perquè de notícies tan falagueres com aquesta en rebem molt poques, i sempre de tard en tard: em refereixo a Atlantis, de Jacint Verdaguer, amb una magnífica traducció de Ronald Puppo (San Francisco, 1954). L’edició és bilingüe, senzilla però tipogràficament molt polida.
L’Atlàntida (1878) és una de les dues magnes epopeies verdaguerianes. L’altra és Canigó (1886), que el professor Puppo ja havia traduït: Mount Canigó. A Tale of Catalonia (Barcino-Tamesis, edició anglesa, 2015). Sovint m’he preguntat com devia rebre el públic lector del país aquell magne poema èpic sobre la desaparició del llegendari continent atlàntic (i sobre tants altres assumptes); una exquisida raresa, composta en una llengua que devia sonar tan nova, a l’oïda lírica, com, alhora, rica i entroncada amb la tradició: “—Adéu, alats salteris, aucells que em despertàreu; / no tornarà a bressar-vos de l’alba el vent suau; / bardisses, que per fer-me bona ombra us enramàreu, / ponts de verdura i porxes, per sempre adéu-siau!”, llegim en el cant sisè del poema, el titulat “Hesperis”, en els característics alexandrins que afaiçonen amb solemnitat la narració. (I en l’apòstrofe, en el comiat que conté, sembla que hi hagi una picada d’ullet a la cèlebre oda La pàtria, d’Aribau, primera pedra per a l’edifici de la Renaixença.)
Doncs bé, Ron Puppo –que, entre altres traduccions de mèrit, fa tres anys ens donava una consistent antologia de la poesia de Maragall: One Day of Life is Life– ha assumit la tasca hercúlia de traslladar a l’anglès L’Atlàntida (i la referència a Hèrcules/Hèracle no és gratuïta, perquè es tracta d’un dels protagonistes del poema). Un autèntic tour de force, com ho devia ser la traducció de Canigó. En el pròleg, Verdaguer afirmava: “Era en les primeres volades de ma jovenesa, i per lo tant més perdonable, quan, poc satisfet de mes cançons i corrandes, gosí posar les mans en aqueixa obra, arraconat com vivia en un mas de la plana de Vic, sens haver vist més terra de la que s’obira des d’un merlet de les serralades que l’enrotllen i coneixent la mar com si sols l’hagués vista pintada!” Per tant, el poeta decideix superar les cançons i corrandes que havia compost fins llavors, i emprèn un d’aquells poemes que marquen una època i que deixen el lector sense alè. Frederic Mistral, que el 1859 havia publicat la seva cèlebre epopeia Mirèio, va saludar L’Atlàntida amb aquestes paraules entusiàstiques que no crec que calgui traduir: “Jamai la Catalougno avié fourni uno obro que countenguèsse en elo autant de pouësio, de majestat, d’amplour, de forço e de sagesso” (en prenc el testimoni de l’edició crítica del poema català, signada per Narcís Garolera, el 2002, i publicada per Quaderns Crema).
L’Atlàntida és un poema estructurat en deu cants més una Introducció i una Conclusió. En el primer cant, “L’incendi dels Pirineus”, hi trobem aquest quartet: “Li carregà feixuga l’Omnipotent sa esquerra, / i el mar d’una gorjada cadavre l’engolí, / restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre / que sembla dir als homes: –L’Atlàntida era ací!–”. El mateix poeta, en el pròleg esmentat, ja havia fet esment de “l’espectacle sempre nou de la naturalesa, que amb les coses més petites dóna imatge de les coses més grans”. I, d’aquesta relació entre allò més pròxim i petit i el que escapa al nostre abast, el poema en dona versos bellíssims com aquests del cant vuitè: “i sent cruixir a la càrrega d’onades sobre onades / l’Atlàntida, com feixos de canyes, ses arrels”, que en anglès sonen amb aquesta èpica fondària: “Atlantis hears its roots crack under the burden / of wave on crushing wave like bundles of cane”.
Per traduir L’Atlàntida i Canigó cal conèixer molt bé la llengua de partida. Però no sols això: cal, encara, tenir una sensibilitat especial per a la poesia, ser capaç d’endinsar-se (i de fer-ho amb èxit) en l’atmosfera de poemes majors com aquests dos. D’entendre’ls i saber-los compartir. Quatre versos d’aquell mateix cant vuitè fan (s’adrecen a l’Altíssim): “Féreu les flors com calzes per beure-us-en la flaire; / los arbres, per servir-vos-en com de ventalls de flors; / l’aucell, perquè refile; perquè lo bresse, l’aire; / i a mi, com la mar fonda, m’omplíreu d’amargors”. En la traducció anglesa de Puppo, diuen: “You fashioned flowers like goblets to drink their perfumes; / trees, to serve You as great blossoming fans; birds, / to give song; air, to lift them and their tunes; / and me, like the sea, you filled with all things bitter”. Obres de traducció com aquesta constitueixen autèntiques estructures d’estat. Imitant les paraules del poema, “Atlantis is here!”. Felicitem-nos-en!