Simbiosi criminal

L’any 2007, Jordi Canal, l’ales­ho­res direc­tor de la bibli­o­teca La Bòbila, espe­ci­a­lit­zada en lite­ra­tura negra i cri­mi­nal i un dels grans teòrics, estu­di­o­sos i dina­mit­za­dors del gènere a casa nos­tra, amb la com­pli­ci­tat que sem­pre resulta necessària i impres­cin­di­ble a l’hora de “come­tre” delic­tes impor­tants, de l’Ajun­ta­ment de l’Hos­pi­ta­let i de l’Edi­to­rial Roca, diri­gida per Blanca Rosa Roca, posa en marxa el premi de novel·la negra L’H Con­fi­den­cial, uti­lit­zant un afor­tu­nat joc de parau­les que reme­tia direc­ta­ment al lli­bre L.A. Con­fi­den­tial de James Elroy, que l’any 1997, després de ser un gran èxit de ven­des i un refe­rent, es con­ver­ti­ria en una pel·lícula osca­rit­zada, diri­gida per Cur­tis Han­sonn i inter­pre­tada per Guy Pearce, Rus­sell Crowe, Kevin Spa­cey, Kim Basin­ger i Danny DeVito.

La pri­mera edició del premi se la va endur Joaquín Guer­rero Casa­sola amb Ley gar­rote i la segona, Raúl Argemí amb Retrato de fami­lia con muerta. Després ha anat a parar a mans d’autors com Julián Ibáñez, Eri­anz Gam­boa, Cris­tina Fallarás, Rafael Alcalde, Nacho Cabana o Alberto Valle, entre altres. S’ha dei­xat desert en tres edi­ci­ons i s’ha anat con­so­li­dant com un refe­rent del gènere amb una dotació de 12.000 euros i la publi­cació de la novel·la. Enguany hi ha hagut un gir de guió i per pri­mera vegada en els divuit anys d’història del premi l’ha gua­nyat una obra escrita en català, tot i que les bases sem­pre han permès les dues llengües. I no només això, ja que l’autor de Demo­lició és una de les veus refe­ren­ci­als de la novel·la negra cata­lana, el peri­o­dista cul­tu­ral Lluís Llort (Bar­ce­lona, 1966), que amb aquest guardó no fa altra cosa que sege­llar una sòlida i ascen­dent car­rera literària que l’ha por­tat a ser un dels autors més seguits i esti­mats del pano­rama negre en català.

Va debu­tar l’any 1999 amb Tar­dor, publi­cada a Des­tino, que també li va edi­tar un any després Maleït Montjuïc, i a par­tir d’allí, amb una certa regu­la­ri­tat, ha escrit Camaleó, Trenta-dos morts i un home can­sat, La imper­fecció de les bom­bo­lles, Si quan et donen per mort un dia tor­nes, Herències col·late­rals (que va gua­nyar el premi Paco Cama­rasa 2020 a la millor novel·la traduïda al cas­tellà), La reina de dia­mants (escrita a vuit mans amb Sebastià Ben­na­sar, Sal­va­dor Macip i Marc Moreno), Sota l’asfalt, No n’esti­guis tan segur, Pes mort, Temps mort i, el mes de març pas­sat, Un assassí. Pel mig, i a par­tir de l’any 2008, també ha sig­nat un bon nom­bre de lli­bres de nar­ra­tiva infan­til i juve­nil, alguns d’ells tre­ba­llats con­jun­ta­ment amb Sal­va­dor Macip, com la sèrie Soc un ani­mal.

Llort, tal com és cone­gut en el món lite­rari i també la manera que ha esco­llit per sig­nar les seves obres, té unes quan­tes carac­terísti­ques a l’hora d’escriure que el fan força espe­cial i que amb tota pro­ba­bi­li­tat siguin una part impor­tant del seu atrac­tiu lite­rari. D’una banda escriu el que vol i quan vol. Això que en prin­cipi seria comú a molts escrip­tors, en el seu cas con­cret té unes dimen­si­ons espe­ci­als, ja que no es casa amb res ni amb ningú i, a més, no ha cai­gut mai en la temp­tació fàcil i habi­tual de per­se­guir fer sèries de per­so­natge o d’esti­rar una història més enllà d’un únic lli­bre. Això vol dir que les seves novel·les són sem­pre una sor­presa en tots els sen­tits, en la temàtica, en el plan­te­ja­ment, en la tria dels per­so­nat­ges, en l’acció. La seva mirada sòlida i irònica és capaç de treure punta de situ­a­ci­ons apa­rent­ment banals i teòrica­ment ano­di­nes com, posem per cas, l’acord entre un advo­cat i una velleta que rebrà una pensió vitalícia a canvi de cedir-li el pis quan es mori, situ­ació en què la cosa es pot arri­bar a com­pli­car fins a arri­bar a extrems insos­pi­tats.

Llort con­trola els temps, els pro­ta­go­nis­tes, l’acció, l’entorn, el paper dels secun­da­ris, els esce­na­ris, els diàlegs i, sobre­tot, el tremp de la nar­ració, i això fa que qual­se­vol lli­bre que porti la seva firma sigui sem­pre una garan­tia de sor­presa i d’emoció. Li agrada, i a més en gau­deix, bellu­gar-se sem­pre pels mar­ges, defu­gint els ter­ri­to­ris llau­rats, i això, no ens enga­nyem, fa que el lec­tor afronti els seus lli­bres amb l’emoció de saber que, passi el que passi, hi haurà sor­pre­ses en tots els sen­tits. En aquest cas con­cret només sabem que el pro­ta­go­nista és un pro­fes­sor uni­ver­si­tari de 51 anys, casat, amb una filla de 17, arti­cu­lista i ter­tulià de ràdio i de tele­visió, que rep una acu­sació de vio­lació. Ell, és clar, diu que és inno­cent, però les coses a can Llort mai són tan sen­zi­lles, així que, a par­tir d’aquesta arren­cada, es pot espe­rar de tot. Un tema dur i des­gra­ci­a­da­ment actual que, si ho hem de jut­jar pel premi, Llort ha superat amb nota i que, sens dubte, no farà altra cosa que fona­men­tar encara més una car­rera literària excel·lent.