El factor humà
I la Marta va despullar en Jordi
Pujol deixa per un dia l’oratòria calculada del vell i astut polític per mostrar sentiments i febleses en el comiat a la seva dona
Que ningú dubti mai que d’una dona amb caràcter es pot esperar qualsevol cosa, fins i tot un cop estigui morta. Que ningú dubti tampoc que d’un home amb caràcter es pot esperar el mateix, encara més si està viu.
Marta Ferrusola va voler que la seva manera de ser i d’entendre la vida marqués també l’últim acte en aquest món, el seu funeral. “Que el teu caràcter t’acompanyi sempre”, va dir una de les netes en un dels parlaments. I així va ser. Tothom que ahir va anar a acomiadar-se’n i va recollir els recordatoris de la difunta va comprovar que la mort no ha impedit a Ferrussola seguir dient coses.
En un d’aquests recordatoris s’hi recollia el text de tres cançons: La vall del riu vermell, La muntanya venerada i El Virolai, i un avís: “És desig de la nostra mare que el dia del seu comiat cantem cançons de muntanya.” En l’altre, sota una creu, el nom i les dues dates que han marcat la seva existència, 1935 i 2024, un text en primera persona, com si de la darrera intervenció en públic de Ferrusola es tractés: “Si fos el cas, recordeu-me en el que he estat. Recordeu-me com a dona, esposa, mare, àvia, germana i filla. Com amiga. En la catalanitat i en la meva fe. En la meva estima a la nostra terra i a la seva gent.”
Estimació, catalanitat i fe. Tres conceptes, tres idees que van ser presents en el parlament que un determinat Jordi Pujol va voler fer com a darrer comiat. I va parlar Jordi Pujol, despullat de l’aurèola de president, perquè el que ahir es va posar davant un micròfon per dirigir-se a l’auditori que omplia de gom a gom la capella del tanatori de Sant Gervasi era un home a peu pla que no s’havia preparat cap “bon discurs”, com ell mateix va dir. El Jordi Pujol que va intervenir va semblar que prenia notes al vol per escriure un més dels seus articles, aquest cop amb una destinatària molt especial i un objectiu, el de lloar la figura de la dona desapareguda, mostrar-li agraïment i també disculpes. “Li dono gràcies a ella perquè m’ha ajudat a superar imperfeccions, infidelitats, i ella a mi mai m’ha fallat”, va dir en una intervenció nua, quasi a pèl, on per un moment el plor va estar a punt de travessar-lo.
Jordi Pujol va explicar com la complicitat del fer i el deixar fer l’havien mantingut unit a la seva esposa. Va parlar de l’amor que s’havien professat mútuament, “ella probablement m’ha estimat més a mi”, i de la fe cristiana com a eix de la relació. I en valorar aquesta manera de sentir va tornar a lloar la dona i a castigar la seva pròpia conducta: “Jo no estic content de mi mateix”, va insistir.
El Jordi Pujol sense cuirassa política va corprendre, però el caràcter de Ferrusola, sovint explosiva, gens continguda, va acabar dominant l’acte i la seva estimació a la muntanya i al país, també. És per aquest motiu que com a declaració d’intencions es va cantar La muntanya venerada, amb la lletra escrita al recordatori, on s’hi diu que quan la plana sigui morta la muntanya encara serà forta. Al recordatori no hi havia, però, un altre text que, aprofitant tonada i rima, algú va inventar-se fa anys deixant una segona versió de la cançó que diu de la següent manera: “Quan Espanya sigui morta (...), Catalunya, encara forta, alçarà son front altiu.”
Si algú, en aquest món o l’altre, ahir la va cantussejar, no es va sentir. En tot cas, a la fi, Els Segadors ho van omplir tot.
