Homenatge

Dei­xin-m’ho dir una altra vegada, i per­do­nin la con­tumàcia: em sento con­tent del meu petit poble, i no només pel bell pai­satge que l’envolta, per les fon­da­la­des espo­ne­ro­ses i els bos­cos gemats, no només per les vores de riu, pels vells molins històrics o les luxu­ri­ants mun­ta­nyes. A tot això s’hi afe­gei­xen ara unes acti­vi­tats públi­ques de cate­go­ria, i una bufera cul­tu­ral que sem­bla no tenir atura. Ara mateix penso en l’home­natge que hem fet en record i a honor de Vicent Andrés Estellés en el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, con­si­de­rat el prin­ci­pal reno­va­dor de la poe­sia valen­ci­ana con­tem­porània, i dels més reco­ne­guts en català. D’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Core­lla. És clar que al meu poble hi ha de tot (i força) tal com diu que hi ha a la vinya (evangèlica) del Senyor. Un con­vi­latà m’etzibà: “No tenim poe­tes, aquí, que hàgiu d’home­nat­jar-ne un de valencià?” Li vaig dema­nar què en sabia ell de Vicent Andrés Estellés, i em va dir que no en sabia ben res, ni tan sols n’havia sen­tit par­lar mai. Ja no vaig haver de dir res més, la seva res­posta era prou clara, con­tun­dent i acla­ri­dora. Vam tenir el goig i el gust de la presència i actu­ació de Toni Cli­ment, músic, mem­bre de les corals de Xàtiva i Ciu­tat de València, i Rafa Gómez i Marta Lapu­erta, dolçaina i tabal, per­ta­nyents a la Colla de Dolçaines i Tabals Borum­ba­lla, la branca cul­tu­ral més antiga de l’Espai País Valencià a Bar­ce­lona. I l’acte acabà amb la inter­pre­tació de La Mui­xe­ranga. Alguns sec­tors del naci­o­na­lisme valencià han vol­gut rei­vin­di­car la música de la Mui­xe­ranga com a himne del País Valencià i, fins i tot, com a himne dels Països Cata­lans. Sor­presa final: amb tabal i dolçaina, retru­nyi­ren per la plaça de l’Església, impo­nents i emo­ci­o­nants, les notes d’Els Sega­dors. Dotze rap­so­des puja­ren a l’esce­nari a reci­tar poe­sies, i la cosa va aca­bar amb un sopar pura­ment valencià, cui­nat i ser­vit pel nos­tre amic Rafel de Bocai­rent (comarca de la Vall d’Albaida), ins­pi­ra­dor i espe­ro­na­dor de l’hono­rança a un per­so­natge del qual tots els cata­lans hauríem d’estar (també) enva­nits. Al meu poble, per­do­nin que els ho digui, això encara pro­voca sen­ti­ments perquè ens parla d’unes arrels, d’una iden­ti­tat i d’una ger­ma­nor lingüística abso­luta.