Pobresa heretada

“Vivim en un teu­lat de vidre tan fràgil que podem fer sal­tar una espurna en qual­se­vol moment.” Són parau­les del pre­si­dent de Càritas Cata­lu­nya, Fran­cesc Roig, en la pre­sen­tació de la memòria 2023 de l’enti­tat social aquesta set­mana. Ell fa referència explícita a la situ­ació extrema de vul­ne­ra­bi­li­tat que afecta cada cop més per­so­nes al país i que s’enquista en deter­mi­nats col·lec­tius. Col·lec­tius empo­brits que s’han de bus­car la vida i que engrei­xen una eco­no­mia sub­mer­gida cone­guda però con­tra la qual no es pot o no es vol llui­tar amb prou garan­ties d’extin­gir-la. Una eco­no­mia sub­mer­gida que, a parer de Roig, té la capa­ci­tat de fer de mur de con­tenció con­tra la més que pro­ba­ble revolta social que hi hau­ria si des­a­pa­regués. Les revo­lu­ci­ons, recor­dem-ho, també s’ali­men­ten d’aquells que no tenen res i, per tant, res a per­dre. La pobresa en un món com el nos­tre té tan­tes cares que sovint ens és més fàcil reconèixer-la només en els este­re­o­tips. La dona –sovint estran­gera– que demana a la porta del súper, el rodamón que fa de l’espai des­ti­nat als cai­xers automàtics la seva llar, els nois joves aca­bats d’arri­bar a la terra de les opor­tu­ni­tats que ni és tal i que els rebutja men­tre se n’apro­fita... Però, seguint el dis­curs i l’experiència de Càritas, a la pobresa la tenim tots molt més a prop del que volem creure i la podem veure en l’amic que acu­mula deu­tes pen­dents, en el cone­gut que s’ha que­dat sense feina a una deter­mi­nada edat i a qui se li aca­ben les espe­ran­ces de tro­bar-ne, al fami­liar que es va embran­car en una hipo­teca que ha dei­xat de ser assu­mi­ble fa temps o en el veí jubi­lat que car­rega una bossa mig plena dels pro­duc­tes més econòmics. La pobresa, ara mateix, ha dei­xat de ser infreqüent, però sí que crida l’atenció que apa­re­gui cada cop més entre els infants i els joves. Infants i joves que nodrei­xen una ciu­ta­da­nia que se sent rebut­jada i que acu­mula rancúnia. Infants i joves que també seran cri­dats a cons­truir la soci­e­tat del futur, de la qual, però, mai no se n’han sen­tit part.