Un no productiu

Ingrid Guar­di­ola cul­mina l’assaig L’ull i la nava­lla amb el reco­nei­xe­ment de tots aquells que van dir “pre­fe­ri­ria no fer-ho”. L’expressió “pre­fe­ri­ria no fer-ho” fa referència al relat Bart­leby, l’escri­vent, de Her­man Mel­vi­lle. En aquest lacònic “pre­fe­ri­ria no fer-ho”, sos­tin­gut pel modest copista que es nega a fer unes fei­nes deter­mi­na­des a l’ofi­cina d’advo­cats de Wall Street on tre­ba­lla, Ingrid Guar­di­ola hi des­taca un no pro­duc­tiu. En parau­les seves: “En la lògica del no, la cul­tura es mani­festa com una forma de resistència, de con­tes­tació estètica, ideològica i moral.”

És agra­da­ble, dolorós i impres­cin­di­ble (tot al mateix temps) pas­sar la mà per la superfície rugosa de la rea­li­tat i per­ce­bre els nusos on s’entre­cre­uen la moral indi­vi­dual amb les inèrcies sistèmiques. Per trans­mu­tar-ho a la manera de l’exis­ten­ci­a­lisme: com que a cada pas estem obli­gats a deci­dir, també estem con­dem­nats a ser lliu­res. Heus aquí una para­doxa que fer­ti­litza la con­dició moral: no som lliu­res de poder dei­xar de ser lliu­res. D’això se’n diu res­ti­tuir els atri­buts de la per­sona, de la per­sona que no té un destí pre­de­ter­mi­nat per for­ces sobre­na­tu­rals, de la per­sona que des del nucli radi­cal de la seva indi­vi­du­a­li­tat és capaç de con­tes­tar el sis­tema (àlies el capi­ta­lisme, el soci­a­lisme, o l’isme que sigui...).

Tant a un nivell macro (és a dir, polític o ins­ti­tu­ci­o­nal) com a un nivell micro (és a dir, quo­tidià), cal retre un home­natge cons­tant als que són capaços de dir “pre­fe­ri­ria no fer-ho”, avant­sala del “no ho faré/no obeiré”. Pre­fe­ri­ria no haver de com­plir una ordre des­truc­tiva, no cor­rom­pre’m, no fer befa dels vul­ne­ra­bles pre­ci­sa­ment perquè són vul­ne­ra­bles, no explo­tar els tre­ba­lla­dors, no fer una exhi­bició maligna de la sobi­ra­nia ter­ri­to­rial tot envi­ant demòcra­tes a l’exili, no fer abús de la meva auto­ri­tat, no trac­tar les per­so­nes com si fos­sin un ins­tru­ment... La pas­si­vi­tat tan activa del “pre­fe­ri­ria no fer-ho” és el camp moral que pot civi­lit­zar-nos en un sen­tit ple.