Conviure amb el turisme

Hau­ria de ser fàcil, però, sovint, no ho és. Els habi­tants de les zones turísti­ques (en el cas de les comar­ques giro­ni­nes, tant de la costa com de l’inte­rior) s’enfron­ten cada tem­po­rada d’estiu a un seguit d’inco­mo­di­tats pro­vo­ca­des per l’arri­bada mas­siva de visi­tants, perquè la con­vivència queda tocada. No hi podem fer gaire res, excepte pren­dre-hi paciència. No obli­dem que nosal­tres també ens con­ver­tim en turis­tes en algun moment, quan visi­tem altres llocs. I sabem que, en l’àmbit gene­ral, el turisme crea riquesa a empre­ses, dona llocs de tre­ball i, de retruc, aporta diners als ajun­ta­ments, els quals rever­tei­xen part dels bene­fi­cis en ser­veis públics (o almenys ho hau­rien de fer). Ara bé, el que sí que podem exi­gir és con­si­de­ració per als habi­tants de les zones visi­ta­des i per al seu dia a dia. Els resi­dents aguan­tem (o aguan­ten) cues arreu, con­duc­tors que baden, manca d’apar­ca­ments, ana­des i vin­gu­des noc­tur­nes, i, fins i tot, algu­nes imper­tinències. Ente­nem que les vacan­ces són per des­can­sar i diver­tir-se, però la consciència de cadascú hau­ria de posar al davant el res­pecte i mar­car límits a la gresca fora de con­trol, sobre­tot si implica crear males­tar a la població del lloc. Pel fet que una zona sigui turística, no tot ha de ser un campi qui pugui. Els visi­tants han (hem) de pen­sar que, tot i que hi ha un nom­bre impor­tant d’empre­ses que viuen del turisme, la majo­ria de veïns no en depe­nen en abso­lut, ni de la indústria turística ni dels nego­cis de ser­veis que hi tre­ba­llen. S’accep­ten els visi­tants, fins i tot agrada que hi hagi gent interes­sada a des­co­brir els pobles i altres punts d’interès. Però els resi­dents pas­sen males esto­nes amb aquells que con­ver­tei­xen la seva estada en una festa contínua, sigui l’hora que sigui, a tocar de les ore­lles de veïns que ni fan vacan­ces ni tre­uen cap bene­fici dels que sí que en fan. Hi viuen tot l’any, hi tre­ba­llen i mati­nen, i tenen tot el dret a cir­cu­lar i apar­car els seus vehi­cles on toca i els està reser­vat. Si els resi­dents hi han de posar paciència i enten­dre les ganes de gresca i lli­ber­tat dels visi­tants i aco­llir-los, aquests també han de ser cons­ci­ents que no van a un parc temàtic, sinó al ter­reny de vida quo­ti­di­ana de pobla­ci­ons ali­e­nes a les seves vacan­ces.