L’aventura de tornar

El retorn dels exi­li­ats diven­dres que­darà per a la història com una de les imat­ges icòniques de la lluita inde­pen­den­tista. I és una imatge de victòria, però no pas perquè hàgim der­ro­tat els jut­ges espa­nyols –que es neguen a aban­do­nar les armes polítiques–, sinó perquè els exi­li­ats tor­nen sense haver aco­tat el cap. “Tor­nem per aca­bar la feina que vam dei­xar a mit­ges”, va dir Marta Rovira. “Vam mar­xar per con­ver­tir l’exili en una lluita i ho hem fet”, va dir Ole­guer Serra.

Aquest és, pro­ba­ble­ment, un dels encerts més grans de l’inde­pen­den­tisme: la gestió de la repressió. Tenir pre­sos va fer pos­si­ble demos­trar de què era capaç l’Estat espa­nyol i posar en entre­dit la seva democràcia, i tenir exi­li­ats ens ha permès tenir veu al món i demos­trar que, allà on “la toga nos­tra” veu rebel·lió, sedició i ter­ro­risme, la justícia d’altres països euro­peus només hi veu mobi­lit­zació legítima i democràtica.

Com diuen Els Amics de les Arts, “tor­nar sem­pre és la millor part de l’aven­tura”, i és que l’aven­tura dels exi­li­ats con­ti­nua, perquè no es plega mai de ser acti­vista per la democràcia i per la inde­pendència. O almenys no han ple­gat mai Marta Rovira, Ole­guer Serra, Ruben Wagens­berg, Josep Camp­majó i Jesús Rodríguez, ni tam­poc els tres exi­li­ats que espe­rem que puguin tor­nar aviat: Car­les Puig­de­mont, Toni Comín i Lluís Puig. Marta Rovira donava les gràcies per la soli­da­ri­tat. No, Marta, no: gràcies a tu, a vosal­tres per tor­nar a casa sense haver-vos ren­dit. Ara podrem seguir l’aven­tura mirant-nos els ulls. La lluita con­ti­nua.