Hi ha un principi jurídic fins ara inqüestionable que és la presumpció d’innocència; allò que en termes populars es coneix com “millor un culpable en llibertat que no pas un innocent a la presó” i que en termes tècnics s’anomena in dubio pro reo: “davant el dubte, a favor de l’acusat”. Aquest principi, que en la teoria és sòlid com una roca, grinyola estrepitosament quan s’aplica als delictes sexuals, en aquells que es cometen en la intimitat i on no hi ha proves més enllà del testimoni de la víctima. De tal manera que, en tots aquells casos en què només hi ha “la paraula d’un contra la paraula de l’altre”, la paraula de l’agressor preval, per falta de proves i de testimonis de la víctima. Si no provinguéssim d’una societat patriarcal potser faria anys que existiria un altre principi jurídic també intocable: in dubio pro femina.

Però no. Venim d’on venim, i la víctima del cas Alves ja ho havia dit la mateixa nit de l’agressió als Mossos: no em creuran. Al final ha resultat que tenia raó. El més trist de tot és el missatge que queda arran de la decisió del TSJC d’exculpar Dani Alves: noia, si no tens testimonis, si no tens proves, no cal que denunciïs. El TSJC no ha dit pas que no l’hagués violat, diu només que no hi ha proves concloents, un detall que, en ple fervor de celebració testosterònica, el masclisme ha passat per alt. El que ha passat amb el cas Alves no és cap excepció, forma part d’un patró que es va repetint malgrat la benintencionada llei del “només sí és sí”. La justícia té un problema: haurà de trobar la manera perquè la presumpció d’innocència, en el cas de la violència sexual, no sigui sinònim d’impunitat per als agressors.