De set en set
2.303 dies al llac Léman
Marta Rovira va marxar a l’exili la trista nit del 23 de març del 2018, acabat el ple en què Jordi Turull no va ser investit president. No hi hauria segon intent dos dies després perquè l’endemà ingressava a la presó, tot i que el primer xoc d’aquell dia va ser saber que la secretària general d’ERC havia conduït de nit cap a l’exili. Un altre exili... Fins ahir que va tornar –amb Turull honorant aquell record tot esperant-la a Salses– han passat 2.303 dies en què la vigatana va haver de refer la seva vida vora el llac Léman. I és que fins dijous, per precaució, no s’havia mogut mai més de Suïssa, país pel qual s’ha desfet en elogis, però que no ha deixat de ser una gran presó. 2.303 dies en què, com ahir rememorava, ho va passar fatal al principi. Sovint oblidem que els polítics són persones, i primer havia de garantir la supervivència, és evident. També la família es va haver de reinventar, amb uns pares enyorats a Vic, un marit a qui va costar però que va acabar arrelant, i una filla de set anys que avui, amb tretze, ja ha fet i té més vida allà que aquí. Explicava ahir Rovira que ha crescut a l’exili, on va acabar adaptant-se rebé, i que ha deixat una part de la Marta a Ginebra. I que l’havien advertit que en tornar estigués preparada per trobar un país diferent. Certament ho és, com ho és ella, perquè l’experiència la marcarà per sempre. El retorn serà dolç d’entrada –“el viatge més meravellós de la meva vida”, el definia ahir– però a la llarga serà més dur del que es pensa, perquè ara ja té dues pàtries i mai més estarà plenament realitzada en cap. Sempre enyorarà l’altra. Feliç síndrome de l’emigrant. Benvinguda a casa.