Mals d’abans

Tinc el canell espu­nyit. Feia temps que no em pas­sava. No cal ni anar al metge, de moment. Un canell espu­nyit es cura sol si l’embe­nes uns dies. Se l’ha de dei­xar repo­sar. Espe­rem que sigui com abans.

–Abans? Abans de què?

Ja hi tor­nem. Vull dir quan la gent s’espu­nyia, i tenia pene­llons als dits, al nas, a les ore­lles… Quan les cri­a­tu­res es migra­ven i s’enai­gua­ven, quan els tre­ba­lla­dors patien de feri­dura, o s’espat­lla­ven. Quan ana­ven al metge perquè tenien mal de rei, dolor de cos­te­lles, aigües de pit, mal de l’ànima, clo­rosi o febres terçanes. Patien de des­trem­pa­ment, cobri­ment de cor, flux de sang, tabar­di­llo...

–Per­doni, però no sé de què em parla. Què són totes aques­tes supo­sa­des malal­ties? M’ho pot tra­duir una mica?

No sé pas si en seré capaç. N’hi ha alguna que és força clara. Del que en deien feri­dura ara en diem ictus. Mal de rei era una manera pla­nera de par­lar de la sífilis, vostè ja entendrà per què. Tabar­di­llo era el nom de la febre tifoide. Febres terçanes era el terme per refe­rir-se a algu­nes for­mes de malària. Tot això, quedi clar, ho dic des del meu pro­fund des­co­nei­xe­ment de la medi­cina, tant antiga com moderna.

–I doncs, per què s’hi fica?

Perquè m’agra­den les parau­les i mirar d’enten­dre’n el sig­ni­fi­cat. Veu? Migrar. Vostè sap què és migrar? No ho sap. I no té res a veure amb cap canvi de país (que seria una altra accepció). Miri, si un nen de la post­guerra men­java pa blanc davant els com­panys d’escola, els com­panys es migra­ven, enve­ja­ven la seva sort. Ho entén? I és pos­si­ble que algun s’enaigüés (tris­tesa, des­gana, esllan­gui­ment). I sap com es curava l’enai­gua­ment? Jo recordo dues mane­res popu­lars. La pri­mera era fer-se senyar per una per­sona que estigués pre­pa­rada, una mica curan­dero, una mica bruixa… L’altra, anar a la vora d’un riu o un rec i tirar pedre­tes a l’aigua… Pot­ser també calia resar alguna oració.

–Calli, calli, que aca­baré patint un cobri­ment de cor.

Per si de cas, no se m’espat­lli. Que hi deu haver pocs curan­de­ros per posar-lo a to.