Von der Leyen apuja el seu propi llistó

Ursula von der Leyen acaba de ser reelegida presidenta de la Comissió Europea amb més suports (401 vots a favor, 284 en contra) dels que va obtenir en l’anterior mandat. L’eurodiputada conservadora alemanya ho ha aconseguit gràcies a un discurs gairebé eclèctic, amb picades d’ullet als verds, com el compromís de reformar i reforçar el Pacte Verd europeu, i també a l’esquerra més social, amb l’anunci de la creació d’un comissari d’habitatge, un salt qualitatiu que dota aquesta qüestió de l’estatus de problema global europeu. A l’altre plat de la balança, nomenar un comissari de defensa, l’escut antiaeri, més policia i més guàrdia fronterera ja formarien part dels usos i costums de la dreta conservadora i, si bé no li han servit perquè el grup de Giorgia Meloni li doni suport –més per evitar el vot al costat dels Verds que per cap altra raó– sí que ha servit per mantenir-hi ponts oberts. Interpretant el seu discurs, Von der Leyen ha apujat el seu propi llistó d’autoexigència. En temps d’auge de la ultradreta, mantenir el cordó sanitari i alhora buscar consens per ampliar suports és un bon punt de partida, més encara en una Eurocambra més atomitzada que mai. Aquesta fragmentació, contràriament al que defensen partidaris dels grans blocs i les majories rotundes, no ha de ser una font d’inestabilitat si l’acció de govern s’inspira en les necessitats d’una majoria de ciutadans. La retòrica, però, ho aguanta tot, i és a partir d’avui, de la presa de decisions i de la priorització de polítiques, que es veurà si el tarannà d’aquesta legislatura vira cap a una mirada més social. Perquè vetllar pels sectors més sensibles a la problemàtica de l’habitatge i acontentar alhora els partidaris de la duresa a les fronteres és la quadratura del cercle i difícilment se sostindrà en el temps. No admeten esmena ni l’aïllament de les famílies de la ultradreta, ni el suport a Ucraïna –els explícits retrets als flirtejos del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, amb Vladímir Putin fan preveure més friccions– ni l’augment del pressupost de defensa, tant per fer-se valer davant les amenaces de tercers com per preveure que una victòria de Donald Trump tingui com a efecte una reducció del compromís dels Estats Units amb l’OTAN.