Les banyistes de Courbet

A l’Ombres d’ahir explico que Suzanne Valadon va haver de cobrir amb unes fulles els genitals del cos representat del seu amant, André Utter, a L’estiu o Adam i Eva per poder exhibir el quadre al Saló de Tardor de París l’any 1920: quin escàndol que una dona pintés nu un home! Valadon, que havia posat nua per a diversos pintors, no va haver-se de tapar com a Eva. Tanmateix, en deixar de ser mitològica per fer-se realista i fins quan va esvair-se el realisme, la representació de la nuesa femenina va provocar altres escàndols en salons de pintura al segle XIX i part del XX. També, des d’un altre punt de vista, ha suscitat reflexions sobre la mirada masculina amb què majorment s’han representat els cossos de les dones. Pensant una mica en això, se’m va fer evident una temàtica pictòrica molt estiuenca: les banyistes, que, com si reflectissin nous costums i noves concepcions de la pintura, van apareixent sense ser nimfes des de mitjan segle XIX. Hi ha tantes banyistes pintades que n’hi hauria per fer una sèrie d’Ombres. Només n’esmentaré algunes, començant per les de Gustave Courbet: dues dones camperoles enmig d’una vegetació boscosa vora un rierol. Una figura, dreta, està nua, però d’esquena, i es cobreix part de les cuixes amb una roba blanca: acaba de sortir de l’aigua. No se sap si l’altra, asseguda, comença a desvestir-se o s’està acabant de vestir. La dona nua és robusta, pintada amb realisme, sense idealització ni excusa mitològica. Els visitants del Saló de París del 1853 van considerar-ho una vulgaritat: encara més perquè la pintura és de grans dimensions. A les banyistes de Courbet, que són al Museu Fabre de Montpeller, tant els fa: en un dia calorós d’estiu, es refresquen ben contentes.