Quan uns actors van ser capaços d’ajuntar-se

Fins ara no m’ha sigut possible fer-ho, però tinc moltes ganes de veure La majordoma, que actualment es representa al Heartbreak Hotel, perquè és un monòleg del benvolgut dramaturg Josep Maria Miró interpretat per Rosa Renom, una actriu extraordinària que, sense fer soroll, cada cop que la veus en un escenari transmet com si res una mena de veritat com un temple. Renom encarna un personatge del qual ella diu que va ser una noia innocent de l’Eixample barceloní que, víctima d’una esclavitud sexual per part del seu marit, es converteix en una dona que, lliurant-se al seu costat fosc, fa justícia pel seu compte. El cas és que, en una entrevista publicada al diari Ara a propòsit de l’estrena de La majordoma, Renom comenta que, després de més de quaranta anys als escenaris havent debutat professionalment el 1983 interpretant la cèlebre Julieta de Shakespeare, encara sent que fa un ofici que, sobretot si pràcticament només s’exerceix al teatre i encara que hi tinguis continuïtat, la manté a la corda fluixa: “Tot és molt precari i els sous no pugen: cobrem igual que fa cinquanta milions d’anys, és una cosa tremenda. Ja ens ho passem bé, però també hem de pagar el lloguer.”

Pot considerar-se que, sense ni tan sols passar-ho bé, la majoria dels que fem altres oficis o tenen altres feines –no em passen pel cap, posem per cas, directius de bancs i de grans empreses– cobrem el mateix –o menys en relació amb l’augment del cost de la vida– que fa mil anys. Rosa Renom hi afegeix respecte als actors: “Som animals de mal ajuntar i ens costa barallar-nos per les nostres coses, però ens hi hauríem de posar, perquè tot és massa precari.” Tanmateix, no deu ser que quasi tots els treballadors de tota mena ens hem convertit en “animals de mal ajuntar”? S’ha fet molt perquè s’oblidi que allò que paga més la pena aconseguir és fruit d’una lluita col·lectiva que, per això mateix, no només cerca un profit individual. El cas és que hi va haver un moment en què els actors de l’Estat espanyol van ser capaços d’ajuntar-se per “barallar-se per les seves coses”. Va passar fa cinquanta anys, el febrer del 1975, quan el dictador encara era viu i seguia viva la repressió de la dictadura. I és així que les declaracions de Rosa Renom (o, de fet, ha sigut a la inversa) em duen a parlar d’un documental recent –el seu títol és Mucha mierda, referint-se a allò que, en fi, es diu la gent de teatre per desitjar-se sort– que fa memòria d’una vaga que, començant a Madrid, es va estendre arreu de l’Estat entre el 4 i el 12 de febrer.

No només es van tancar els teatres, sinó que es van interrompre rodatges de pel·lícules i de programes de televisió. No només va ser cosa d’actors i d’actrius, sinó que van donar-hi suport dramaturgs, directors, tècnics i altra gent vinculada al món de l’espectacle. També s’ha de dir que, cosa gens estranya, no tots hi van estar d’acord i que això va generar conflictes, amb les seves ferides, perdurables. En tot cas, com diu la lletra de Cómicos, que Víctor Manuel va compondre aquells mateixos dies de la vaga, va passar que “Por general decisión, se suspende la función”. Què demanaven els “cómicos”? Després d’aconseguir una jornada de descans en un moment en què hi havia funcions dobles, que es paguessin els assajos, que el salari mínim diari fos de mil pessetes i que poguessin decidir els seus representants en les negociacions laborals, cosa que representava oposar-se al sindicat vertical. De fet, molts no només lluitaven per les “seves coses”, sinó contra la dictadura. Dirigit per Alba Sotorra (coratjosa documentalista, també productora, que, entre altres aportacions, ha testimoniat a Comandant Arian la lluita de les dones kurdes contra Estat Islàmic) assumint un encàrrec del productor David Lara, Mucha mierda combina imatges d’arxiu amb entrevistes a diversos participants en aquella vaga insòlita a la qual, i va de debò, s’hi van afegir fins Sara Montiel i Lola Flores, que va presentar-se a la Direcció General de Seguretat per pagar la fiança de la seva amiga Rocío Dúrcal. Sí, Rocío Dúrcal va ser detinguda perquè va formar part d’un piquet que va intervenir al Teatro Bellas Artes. És just recordar els noms dels altres detinguts: Flora María Álvaro, Yolanda Berrocal, Enriqueta Carballeira, Antonio Malonda, José Carlos Plaza, Tina Sainz i Pedro María Sánchez. Si van al restaurant del Lliure, hi ha una fotografia de gent del teatre català en aquell moment de vaga.