Les “grans banyistes” de Cézanne

No m’estendré gaire més amb “les banyis­tes” pictòriques, però no puc dei­xar de refe­rir-me a un qua­dre que m’encisa sense que, for­mant part de la col·lecció del Museu d’Art de Filadèlfia, n’hagi vist l’ori­gi­nal: una de les tres ver­si­ons de Les gran­des baig­neu­ses, de Cézanne, que també va pin­tar mol­tes més banyis­tes i, s’ha de dir, fins i tot alguns banyis­tes. Data­des en con­junt entre el 1894 i el 1906 –en què va morir el pin­tor, que va con­ce­dir-se molt de temps per anar-les fent i refent–, les tres ver­si­ons són molt belles, però la de Filadèlfia (es diu que és la més tre­ba­llada, però també corre la idea que part del seu encant és el d’una obra ina­ca­bada) m’ho sem­bla espe­ci­al­ment. Una altra és a Merion (Pen­silvània) i la ter­cera, l’única que pròpia­ment he vist, a la Nati­o­nal Gallery de Lon­dres, cosa que em fa pre­sent que mol­tes obres tenen una història par­ti­cu­lar que les ha dut a des­ti­na­ci­ons impre­vi­si­bles.

Totes les “grans banyis­tes” de Cézanne sem­blen fusi­o­nar-se amb la natu­ra­lesa en un cro­ma­tisme en què, a més de tota mena dels gri­sos fona­men­tals pel pin­tor, pre­do­mi­nen verds i blaus. Les de Filadèlfia sem­blen cul­mi­nar una depu­ració geomètrica de la figu­ració: com si Cézanne anés dei­xant d’exhi­bir els cos­sos de les banyis­tes, a diferència de tan­tes altres pin­ta­des abans i fins després. El que m’atrau de l’última versió són les dues file­res d’arbres amb el tronc vin­clat que emmar­quen i sepa­ren les banyis­tes havent-hi una taca blanca enmig, que sem­bla un gos: allò que no s’acaba de veure sem­pre és un mis­teri. Cap al fons, algú neda en una gorga; més enllà es per­fila un cas­tell i al cel senyo­reja un gran núvol.