Lletra petita
La influenciadora Roro
Li han dit de tot, a les xarxes i als platós: que si és una retrògrada submisa al seu xicot, que si fingeix la veu aflautada de manera ridícula, que si no sap ni escriure bé el seu nom, que si fa mal al col·lectiu feminista amb els seus vídeos..., però resulta que té prop de tres milions de seguidors i, encara que actualment això no és garantia de gaire res, n’hi ha hagut prou perquè un servidor, refractari al TikTok i sobretot al tic-tac de la mala educació que comença el seu compte enrere massa sovint, s’interessi pel fenomen. I, com sol passar en aquests casos, no n’hi ha per a tant, crida més l’atenció l’ona expansiva dels seus detractors que el contingut dels seus enllaços. Roro Bueno tan sols és una noia que sap cuinar i li dedica els plats al noi amb qui conviu, el famós Pablo. Com que ara més que mai vivim en la Societat de Consum –que fa mig segle ja denunciava en la seva cançó en Raimon–, però un consum frenètic d’empassar sense mastegar, el més fàcil és agafar el teclat i desqualificar el missatger abans de fer cap digestió semàntica. Amb la Roro –sí, és veritat que tal com ella ho pronuncia hauria d’anar amb dues erres, i què?–, s’hi han acarnissat determinades veus defensores de la llibertat femenina que la comparen amb vídeos provinents dels Estats Units, aquests sí, protagonitzats per dones trumpistes que practiquen un caduc model familiar basat en la lloança del patriarcat. La nostra Roro, però, resulta que no està tancada a casa cuinant per al xicot mentre ell corre carrers, la nostra Roro teletreballa de traductora, parla diversos idiomes, també xinès, i en les entrevistes es defensa prou bé. Va aprendre a cuinar gràcies al seu pare, restaurador professional, i afirma amb saludable intel·ligència que es va independitzar gastronòmicament de la seva família quan tenia 12 anys. Ara és una artista als fogons, però sobretot és una noia plenament lliure per dur la vida que vulgui, sense acceptar clixés ni submissions. Hem de ser conscients del que pengem a les xarxes, o del que encara escrivim al papir, però també hem de ser curosos a l’hora d’interpretar les conductes dels altres. “Però en Pablo no fa res a casa teva?”, li preguntaven en una entrevista. “Si no fes res –responia ella–, creieu que hi viuria?” “I què fa?”, repregunten. “Doncs jo cuino i ell després ho neteja tot.” Visca la llibertat femenina, també la d’en Pablo.