La falsa bandera d’ERC i dels altres

D’això de la falsa bandera que ERC ha fet tan popular, se’n sol atribuir l’origen a pirates i corsaris. Però no es pot afirmar amb seguretat que fossin ells els primers a practicar-ho, perquè els homes que han fet i fan la guerra i la política, que també són dels oficis més vells del món, ens n’han ofert exemples a dojo: des de la llegendària conquesta de Troia a l’explosió del Maine, que va començar la guerra de Cuba, a l’incendi del Reichstag i a l’assassinat de Trotski. Per això, tot el que anem sabent d’aquestes pràctiques gràcies als sidrals que s’han destapat a ERC conviden a fer, almenys, tres reflexions. La primera és que, si en l’article del 15 de juny dèiem que el partit està atrapat entre les pressions dels socialistes, la impopularitat que els comporta fer-hi pactes, la temptació de conservar estructura en l’administració de la Generalitat i la necessitat de reordenar el partit després dels resultats electorals, un mes i mig després s’hi ha afegit el descrèdit d’haver actuat emmascarats com malfactors. La segona és com pairan els militants del partit tota aquesta pressió que els han posat al cim els seus capdavanters, sobretot després de saber que els han enganyat i mentit no només des d’una organització B d’acció i comunicació, sinó, sobretot, amb una executiva B que actuava al marge dels quadres oficials i amb la sospita estesa sobre la credibilitat de totes les decisions que s’han pres d’uns anys ençà. A casa seva, cadascú baixa les escales com vol i la gent d’ERC farà el que li convingui, però a la casa de molts de nosaltres, als mentiders els les fem baixar de caps. I la tercera és deixar constància del temor que ERC no ha inventat res, que potser és més manasses que altres partits i que tots ens manipulen, amb més o menys eficàcia. I és aquí on rau el veritable perill de la democràcia. Aquí, i en la nostra actitud.