Tribuna
El compromís d’Andorra amb la llengua
“Si la llengua falla, fallarà tot.” Aquesta premissa de Pompeu Fabra la tinc sempre molt present i la faig servir per titular una conferència sobre la llengua catalana que darrerament he pronunciat arreu del país. Les intervencions dels assistents en aquestes conferències han coincidit a palesar que la situació actual i les expectatives per al català no són gaire bones, i que es fa imprescindible treballar per revertir la situació i recuperar l’espai hegemònic que correspon al català al nostre país.
Davant l’evidència que hi ha coses que no es fan bé, de tant en tant sí que tenim bones noves que són motivadores i encoratjadores, com la notícia de la nova llei 6/2024 de la llengua pròpia i oficial, que es va aprovar per una àmplia majoria de diputats del Consell General d’Andorra el 25 d’abril d’enguany. Andorra és un estat sobirà que d’ençà del 1993 té la seva pròpia Constitució, que comença amb una frase tan bonica i explícita com: “El poble andorrà, amb plena llibertat i independència, i en exercici de la seva pròpia sobirania...” I permeteu-me que transcrigui també els dos primers articles del títol primer, que parla de la sobirania d’Andorra i que diuen: “Article 1: Andorra és un estat independent, de dret, democràtic i social. La seva denominació oficial és Principat d’Andorra; Article 2: La llengua oficial de l’Estat és el català.”
De la mateixa manera que un atac a la llengua catalana ens afecta directament a tots, encara que es focalitzi a Fraga, Borriana, Palma, Canet de Mar o Perpinyà, d’una fita històrica com aquesta nova llei d’Andorra, també ens n’alegrem tots, amb el desig i la confiança que el govern d’Andorra podrà aplicar-la i la farà complir. No fa gaire vaig fer una visita a Andorra per interessar-me per aquesta llei, i vaig poder enraonar amb la ministra de Cultura, Joventut i Esports andorrana, la senyora Mònica Bonell. Vaig sortir molt engrescat d’aquella reunió. Em va fer la impressió que aquesta llei no era només una declaració d’intencions, sinó que els membres del govern tenien molt clara la situació actual i estaven decidits a aplicar la llei perquè tenien clar l’objectiu de preservar el català. Tal com diu la llei: “La llengua pròpia i oficial d’Andorra és el català. El català és un element fonamental de la identitat, de la personalitat i del patrimoni cultural d’Andorra.” És simptomàtic que ho hàgim de destacar com una cosa excepcional, quan l’aprovació i aplicació d’una llei com aquesta és la cosa més raonable i més normal del món, que respon només al sentit comú.
Deixeu-me transcriure, fil per randa, els quatre punts de l’apartat de drets i deures lingüístics de la nova llei andorrana:
“- Tots els andorrans tenen el deure de conèixer la llengua catalana.
- Tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, presencials o telemàtiques.
- El coneixement de l’idioma oficial és un element important per a la integració de les persones que arriben a Andorra i necessari per poder treballar al país.
- Es reconeix la llengua de signes catalana com a sistema lingüístic, i també el dret de les persones amb discapacitat auditiva i sordcegues d’aprendre-la i fer-la servir.”
He fet referència a Fabra per iniciar aquest escrit, i també ho faré per acabar-lo. Per insistir que el compromís amb la llengua l’hem d’exigir als governants, però també ens l’hem d’exigir a nosaltres mateixos, com a ciutadans, amb la coherència i exemplaritat amb què Fabra ho feia. De la mateixa manera que Fabra va decidir d’anar a fer el seu testament a Andorra per poder-lo fer en català, nosaltres també hem de ser capaços d’emprendre totes les accions que calguin per reivindicar i defensar la nostra llengua. Com també va sentenciar Fabra, “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. És responsabilitat nostra.